‘Joc de trons' i l'imaginari turístic

Hi ha qui pensa que després dels Jocs Olímpics del 92, el fac­tor que va con­tri­buir més en la pro­jecció turística de Bar­ce­lona va ser que una pel·lícula de Pedro Almodóvar de l'any 2000, Todo sobre mi madre, estigués selec­ci­o­nada als Oscar i tingués un gran ressò inter­na­ci­o­nal. Almodóvar no havia rodat mai a Bar­ce­lona i va con­ver­tir la ciu­tat en el refugi d'una dona que després de la pèrdua del seu fill volia bus­car les pis­tes d'un pare absent que s'havia trans­ves­tit. Al fil­mar Bar­ce­lona, Almodóvar va deci­dir situar la mare de la jove Penélope Cruz en un pis moder­nista, va rega­lar a l'Ajun­ta­ment de la ciu­tat algun espec­ta­cu­lar pla gene­ral de la Sagrada Família i va con­ver­tir la ciu­tat en un espai de lli­ber­tat en què les mon­ges i els trans­ves­tits podien arri­bar a tenir rela­ci­ons amo­ro­ses capa­ces de gene­rar hipotètics melo­dra­mes. És cert que Todo sobre mi madre no era la pri­mera pel·lícula que va pro­jec­tar inter­na­ci­o­nal­ment l'ima­gi­nari de Bar­ce­lona. Mic­he­lan­gelo Anto­ni­oni ja havia fil­mat Jack
Nic­hol­son als teu­lats de la Pedrera als anys setanta a Pro­fes­sion, repor­ter i anys després, Woody Allen va apro­fun­dir en
la imatge d'una Bar­ce­lona postal en la seva comèdia Vicky, Cris­tina, Bar­ce­lona. El més interes­sant d'aquests casos con­sis­teix a com­pro­var quin és el poder
del cinema per trans­for­mar els espais de la ficció en espais del desig i gene­rar una pro­jecció
turística.

Els experts diuen que la gran diferència entre l'antic viat­ger i el turista rau en el fet que men­tre abans el viatge era vist com una experiència vital cap a la des­co­berta d'allò reco­ne­gut, el turisme no ha fet res més que gene­rar el desig del reco­nei­xe­ment, de fer rea­li­tat la imatge d'allò que conei­xem ja sigui mit­jançant les fic­ci­ons o mit­jançant la publi­ci­tat. El turista busca els símbols per esta­blir la il·lusió d'haver estat allà. Fins a quin punt el cinema pot ser un ele­ment clau per ali­men­tar aquest ima­gi­nari? Fins a quin punt quan viat­gem reco­nei­xem coses perquè són l'esce­nari d'històries que ens han emo­ci­o­nat?

La ciu­tat de Girona ha sabut crear, amb els anys, un bon catàleg de fic­ci­ons cine­ma­togràfiques i tele­vi­si­ves. Algu­nes de les quals, com ara Sol­da­dos de Sala­mina, de David Tru­eba, han ser­vit per pro­jec­tar la ciu­tat com a espai real i com a lloc on són pre­sents les emprem­tes de certa memòria històrica. Altres, com ara El per­fum, varen uti­lit­zar la ciu­tat com a deco­rat d'una hipotètica ciu­tat ima­ginària de la França del segle XVII. Aquesta set­mana, Girona es con­ver­tirà en l'esce­nari d'un espec­ta­cu­lar rodatge per a la sisena tem­po­rada de la sèrie tele­vi­siva de moda, Joc de trons. En aquest cas, Girona no serà con­tem­plada com a Girona sinó que esde­vindrà el deco­rat maqui­llat per la cre­ació d'un espai mític i fantàstic. És evi­dent que quan s'emeti la tem­po­rada, els espec­ta­dors no infor­mats no es pre­o­cu­pa­ran de des­co­brir Girona dar­rere l'espai fantàstic de la seva ficció, de la mateixa manera que ningú es pre­o­cupa de pre­gun­tar-se per què la plaça d'Espa­nya de Sevi­lla va ser el deco­rat que va ser­vir de base per recrear un pla­neta a L'atac dels clons, el segon epi­sodi de Star Wars. En aquesta opor­tu­ni­tat, Joc de trons no gene­rarà cap ima­gi­nari turístic, en tot cas qui l'ha de dis­se­nyar seran els mit­jans de comu­ni­cació, el màrque­ting i la pro­pa­ganda política ori­en­tada a fer saber a la gent que pel Barri Vell de Girona es podran des­co­brir els ele­ments clau d'una ficció de moda. El rodatge de Jocs de trons maqui­llarà la ciu­tat però gene­rarà esde­ve­ni­ment i, ens agradi o no ens agradi, vivim en un moment en què la cul­tura de l'esde­ve­ni­ment s'està con­ver­tint en el model cul­tu­ral més ren­di­ble.