La irreverència inofensiva

André Bazin dife­ren­ci­ava els cine­as­tes que cre­ien en la rea­li­tat i els que cre­ien en la imatge. El crític francès defi­nia per imatge tot allò que s'afe­gia a la rea­li­tat per mani­pu­lar-la. En el cinema actual hi ha alguns cine­as­tes que no cre­uen ni en la rea­li­tat ni en la imatge, sinó en la hipertròfia visual. A França Jeu­net i Caro, a Itàlia Paolo Sor­ren­tino i a l'Estat espa­nyol Álex de la Igle­sia.

Jaco van Dor­mael és un d'aquests cine­as­tes i El nuevo nuevo tes­ta­mento en seria un exem­ple, si no fos per alguna tro­ba­lla que l'aparta del mer­can­ti­lisme visual. La clau de l'èxit i del fracàs d'El nuevo nuevo tes­ta­mento és el tema. Dor­mael s'inventa un nou Déu, el posa al cos­tat d'una deessa catatònica i hi afe­geix una filla sen­si­ble. Déu és el cul­pa­ble de tots els mals i la seva filla està dis­po­sada a tro­bar la gràcia sumant sis apòstols a la nòmina dels que pre­di­quen la bona nova evangèlica.

Sota aquesta pre­missa, Buñuel hau­ria fet un gran film irre­ve­rent i inso­lent. Van Dor­mael no ho fa. L'encert radica en la forma des­a­com­ple­xada amb què tracta el tema, el fracàs, en la inca­pa­ci­tat per acon­se­guir escan­da­lit­zar.

La lògica uti­lit­zada és la de l'absurd con­tro­lat. Hi ha un prin­cipi d'inver­sem­blança que per­met que una apòstol pugui fer l'amor amb un goril·la o que un home que sap que li que­den 62 anys de vida es con­ver­teixi en un efi­ci­ent suïcida sal­vat pel poder de l'atzar. Tot ple­gat pot car­re­gar per acu­mu­lació d'idees, pot resul­tar indig­nant perquè força l'ori­gi­na­li­tat, però també pot resul­tar simpàtic, ja que la bre­to­lada és tan inno­cent que, fins i tot, li podem aca­bar aga­fant un cert afecte.