Projecte Ibsen

Una casa de nines desen­vo­lu­pant la civi­lit­zació que vindrà? És cert que tots els grans governs evi­ten el tea­tre íntim? Pot­ser Daniel Vero­nese, que escolta Hedda Gabler i mira Nora Hel­mer com balla... El temps passa i encara que les moti­va­ci­ons psi­cològiques per les quals els per­so­nat­ges de Hen­rik Ibsen actu­a­ven sem­blen intac­tes i con­na­tu­rals, les soci­als, avui, pesen un cert aire can­sat i de mansa qui­e­tud: aban­do­nar marit i fills, enga­nyar, fal­si­fi­car docu­ments o tirar-se un tret..., això és escàndol, avui!?

Sis de la tarda: bur­ge­sia inte­rior, espai ampli, dues por­tes, un fines­tral, racó blau amb cuina, sofà i taula amb cadi­res... Hi viuen l'advo­cat Jorge Hel­mer, Nora, les seves tres cri­a­tu­res i la doc­tora Rank, amiga íntima i con­fi­dent. Hi ha crits i ale­gria, el Nadal és a prop i l'irre­prot­xa­ble Jorge ja és direc­tor de banc. Nora és mera­ve­llosa i infan­til, addicta als dolços, des­ca­rada, amo­rosa, inex­perta, men­ti­dera; mal­grat el seu amor fidel, men­teix al seu marit contínua­ment, de vega­des són bado­mies pue­rils, d'altres, jus­ti­fi­ca­bles. Jorge des­patxa seve­ri­tat, és d'un pater­na­lisme irri­tant, ena­mo­rat, però incapaç de com­pren­dre que no comprèn, mira però no la veu, és d'una fúria que s'estima.

Vuit del ves­pre: esce­no­gra­fia inte­rior, espai ampli, dues por­tes, un fines­tral, racó blau amb cuina, sofà, taula amb cadi­res i un piano... Hi viuen el becari Jorge Tes­man, Hedda i l'asses­sor Brack. La seva estança és l'esce­nari d'un tea­tre, Jorge i Hedda aca­ben de tor­nar del viatge de noces, li han promès feina, però haurà de con­cur­sar amb Lov­borg, amic d'infància, lli­bertí, bohemi pene­dit i talentós escrip­tor. Hedda s'avor­reix mor­tal­ment i juga, juga amb pis­to­les.

Mera­vellós pri­mer fresc creat per Vero­nese dotant els seus per­so­nat­ges, Nora i Jorge Hel­mer, d'una lògica psi­cològica genuïna i bri­llant. Humor i silen­cis explícits que gelen la sang en l'anunci esfereïdor d'un desen­llaç dolo­ro­sa­ment per­tor­ba­dor. Idees bri­llants com la de posar en boca dels pro­ta­go­nis­tes l'invo­ca­dor cinema de Berg­man men­tre igno­ren que rela­ten la seva pròpia història, sarcàstic paral·lelisme d'aguda efec­ti­vi­tat que mos­tra geni. El ritme, la inten­si­tat i tensió crei­xents són sen­sa­ci­o­nals, fent cap a un vio­lent final que des­plega autèntica com­moció.

Des­con­cer­tant segon llenç on els per­so­nat­ges sem­blen com des­di­bui­xats, sense psi­co­lo­gia, amb un cert auto­ma­tisme inex­pli­ca­ble. S'hi vessa una mica de con­fusió. Si en el pri­mer qua­dre Vero­nese busca vera­ci­tat i emoció en els ven­cills humans, en el segon sem­bla interes­sar-se més pel joc i la farsa, on la com­pli­ci­tat amb el públic és cons­tant i diver­tida; aquí pareix interes­sar-li més par­lar del tea­tre fent tea­tre que no d'una com­plexa psi­co­lo­gia humana. No importa gens, són dues pro­pos­tes molt dife­rents par­tint del mateix. Això, sols demos­tra l'ines­go­ta­ble ima­gi­nari cre­a­tiu d'aquest fabulós direc­tor i dra­ma­turg. Més encara amb aquests actors, que li per­me­ten qual­se­vol tipus de fan­ta­sia ima­gi­na­ble, perquè són, sen­zi­lla­ment, extra­or­di­na­ris.