Kiko Veneno, autor de sons
Malgrat considerar, amb franquesa, que “el més significatiu” que tenia per oferir en el terreny artístic ja fa temps que està a l’abast de tothom, Kiko Veneno (Figueres, 1952) és capaç encara de fixar-se noves metes i ser receptiu a nous estímuls. Hambre (Elemúsica), el seu disc número tretze, publicat el 21 de juny, i continuació, almenys en el terreny sonor, de Sombrero roto, amb el qual, fa dos anys, pràcticament va reinventar-se, reincideix en l’aventura de mesclar recursos digitals amb analògics, compartida amb el productor Javi Harto, en un cançoner que va presentar fa unes setmanes al Teatre Tívoli de Barcelona i que, avui, recuperarà al Museu de la Immigració de Sant Adrià de Besòs. “Si, abans, em considerava, sobretot, un autor de cançons, ara ho soc més de sons”, explica Veneno als baixos d’un local de Gràcia després d’haver estat parlant de l’afany de “buscar coses rares” que compartia, per exemple, amb l’italià Franco Battiato, mort fa unes setmanes. “M’interessen les sensacions sonores que em produeixen les coses i les trames sonores que soc capaç de crear, no pas l’avantguarda tecnològica i els sons actuals.”
Amb cançons que, en el seu moment, no van passar el cribratge de Sombrero roto i d’altres, com Días raros, fetes durant un confinament que, almenys en el terreny creatiu, no el va afectar, Hambre apel·la a les necessitats de “comunicació, entesa, cultura i educació”. “Fam és bàsicament necessitat”, indica el músic. “Necessitat de menjar, és clar, tot i que és paradoxal que, en un món amb tanta fam hi hagi també tanta obesitat, però també de tenir projectes comuns i agermanar-se, coses de les quals, malauradament, aquesta societat està mancada.”
Molt atent al que fan artistes joves com C Tangana (“El madrileño és un disc que tindrà conseqüències molt positives per a la música espanyola!”) i Derby’s Motoreta Burrito Kachimba (“la seva història és purament conceptual, feia temps que no veia un grup que, a l’escenari, m’expliqués una història”), Veneno no entra massa en matèria quan se li pregunta per què un artista històric com ell no té cap gran companyia discogràfica al darrere (“això... hauries de preguntar-ho a aquestes grans companyies!”) i es declara capaç, als 69 anys, de “fer tres o quatre discos l’any”. “No et pensis... en els temps de Veneno [el llegendari grup que, a finals dels setanta, va compartir amb els germans Amador] n’hauríem pogut fer un cada mes!”