La Masia, un projecte avançat al seu temps que ha esdevingut un símbol del segell Barça, compleix avui trenta anys. Una factoria de talents i també de somnis que ara dirigeix Carles Folguera, exjugador d'hoquei sobre patins del club i que el 2003 va assumir el càrrec després d'haver col·laborat tres anys amb un dels seus predecessors, Joan Farrés. Té el mòbil connectat les 24 hores i, en certa manera, exerceix de tutor d'una seixantena de joves. «La Masia és una idea anticipada al seu temps, la primera residència de futbolistes d'Europa», explica Folguera, que l'assenyala com un dels signes distintius del Barça: «La idea és acollir nois en edat de formació, formar-los acuradament, i que l'entorn sigui el mateix club. És a dir, no delegar la formació en col·legis majors, com fan altres clubs. Aquest és el tret identitari del Barça.» La Masia va arrencar el 1979 amb uns 20 esportistes, ara n'hi ha 56, i Folguera, que no fa gaire va visitar la residència del Liverpool, intenta aplicar-hi idees innovadores: «Vam començar només amb futbol, i hem passat al bàsquet i fins i tot a algun jugador d'hoquei.» I tota aquesta feina es corona en moments com ara la final de Roma de la temporada passada, amb set jugadors procedents del planter a la gespa. «La Masia són somnis, il·lusions, desitjos, i també entrebancs, dubtes, pors, suplències», assegura Folguera.
Segur que tots aquells que han passat per la Masia recorden el seu primer dia i el que va suposar deixar la família. «Recordo que els meus pares em va deixar allà, que em van alimentar bé i que a la nit devia fer alguna malifeta», recordava ahir Guardiola amb humor. En aquest primer contacte, però, el diàleg amb la família sol ser bàsic. «La Masia actual és com una casa, té caliu. Els pares vénen amb mil preguntes i els diem: ‘Vostès no es preocupin que el seu fill estarà atès en tots nivells. Ara bé, si a la primera que el noi tingui un entrebanc vostès l'excusen, estem jugant dues lligues diferents.' Nosaltres no som els pares, però la nostra feina és ser exigents, que siguin disciplinats», diu Folguera.
El pas del temps l'ha convertit en un dels signes d'identitat de la història del Barça, però la Masia també s'ha hagut d'adaptar als canvis socials i a la globalització. «És un canvi general. Tenim nois del Camerun, el Senegal, Nigèria, Georgia, la República Dominicana, l'Argentina, el Brasil... En la formació, segurament seria més còmode que el grup fos homogeni, però en termes d'enriquir-se, tinc els meus dubtes.»
Un altre factor diferencial respecte als primers temps de la Masia, és l'edat amb què s'integren els joves talents. «L'edat d'arribada ha baixat. Abans era de 14 o 15 anys, i els nois ja estaven força fets. Ara vénen amb 11 o 12. Pedagògicament, no és el més aconsellable; però si venint aquí millorem el nivell de vida del seu lloc d'origen, endavant. Amb 15 o 16 anys és la millor edat.»
La Masia també exerceix d'escola de vida, i una de les primeres lliçons que aprenen els joves és que no tothom pot triomfar al màxim nivell. «Quan se li dóna la baixa a un noi, ho fa el coordinador de futbol, però nosaltres també hi som», explica Folguera, que intenta que aquests moments no es converteixin en frustracions: «És la part més dura, més difícil. Però els expliquem que la vida no s'acaba al Barça. A les orles hi ha molts exemples de jugadors que no van arribar al primer equip del Barça, però que van completar una gran carrera en altres clubs.»
Per als més joves, no hi ha dubte que la presència en el primer equip de jugadors com ara Valdés, Puyol, Xavi, Iniesta... representa una motivació especial, però Folguera adverteix que també pot tenir efectes negatius: «És bo des del punt de vista de la il·lusió, però també pot ser contraproduent. Pot ser que algun es confii i que no faci una lectura positiva de tot el que els ha costat a aquests jugadors arribar a dalt i mantenir-s'hi...» El que sí que agreix l'actual director és el lligam que aquests jugadors convertits en figures encara mantenen amb la Masia: «No en conec cap que renegui del que va suposar passar per la Masia.» Tampoc ho fa Guardiola, que hi va arribar amb tretze anys i es va acabar convertint en un dels seus símbols. «És una part vital d'aquest club; la millor inversió que pot fer el Barça», comentava ahir el tècnic.
