La gran pedra filosofal
Mussons i Vinyals, directiu i futbolista del planter, evoquen els primers dies de la Masia com a residència dels jugadors del futbol de base del club
Molts equips que van estudiar el model de la Masia, van traduir el llibret de benvinguda que es donava als nois
«Vèiem les pedres, una sobre l'altra, i estàvem convençuts que allà hi havia d'anar el Museu –recorda Josep Mussons, directiu del futbol de base de l'era de Núñez–, però només el president tenia clar que allà havíem de muntar la residència per als nois, perquè el Museu quedaria petit ràpidament. Tenia raó», elogia l'exdirigent.
La Masia, igualment, es va quedar petita. «Estava pensada per a 40 persones, però ja llavors era justet l'espai, tot molt reduït», evoca Jordi Vinyals, membre de la primera tongada de dinou adolescents que va ocupar la Masia. «Érem pocs. Pedraza, Fradera, Casals, Boada...»
El concepte no s'havia vist mai. Cap equip a Europa havia pensat en una residència que formés, a més, els jugadors en una rutina de disciplina i formació fora dels camps de futbol. «Sabíem que havia de ser un lloc amable per als nois. Llavors, en comptes d'escriure una taula amb el que no es podia fer, vam fer redactar una mena de llibret en què s'explicava la rutina als nouvinguts», explica Mussons. El llibret era una mena de carta oberta d'un resident de la Masia per a qui acabava d'arribar. «Ens aixequem a les set, baixem a esmorzar, ensaïmades i cafè amb llet...», i així se'ls explicava un dia de vida a la Masia. La idea va tenir molt d'èxit. Alguns clubs de França i d'Alemanya, que van venir a estudiar el model de la Masia van traduir i adoptar el llibret per als seus jugadors residents.
Amor, a primera vista.
Tant Vinyals com Mussons convenen que els temps han canviat, també per a la Masia. «Ara hi ha molta gent de fora –diu Vinyals–. Abans gairebé tots érem de pobles i ciutats de Barcelona, i hi havia un ambient molt familiar. Oriol Tort i Jaume Olivé, responsables del planter, ens passaven a veure a les tardes.» «La casa és familiar –afegeix Mussons–, però la modernització de Sant Joan Despí és necessària.»
A l'escola.
