No sé si és casual o causal que els darrers temps ensopegui sovint amb la fascinant i tan desconeguda figura del psiquiatre reusenc Francesc Tosquelles (1912-1994), un visionari dels malestars de la societat contemporània. Membre del POUM, durant la guerra va tractar les tropes republicanes; el 1939 es va exiliar a França, on va dur lluny els seus mètodes que trituraven tòpics i prejudicis de les malalties mentals. Deia que no paro de trobar-me’l, i m’he oblidat de dir que en el món de l’art. La Fundació Tàpies dirigida per Carles Guerra li va dedicar un seminari fa un parell d’anys amb l’ambició de fer una futura exposició (que desconec si s’acabarà fent). En la mostra actual d’Helios Gómez a La Virreina, el seu rastre és present en unes cartes que conserva el fill d’aquest artista revolucionari. D’ell també me n’ha parlat recentment Nora Ancarola en una entrevista (“Tosquelles és el valor i la importància de l’altre, l’escolta, la transmissió empàtica, la importància de captar la humanitat en la bogeria”). I just aquesta setmana hem sabut que Mireia Sallarès és la coguanyadora del setè Premi de Videocreació per un projecte que traçarà els seus vincles amb l’art. Com una màquina de cosir en un camp de blat, cita surrealista que va adoptar Tosquelles, és el títol del film que veurem realitzat l’any que ve. Amb ganes.