Opinió

anàlisi

Esteve Vilanova

Gairebé lliures de peatges

Amb l’excusa de l’autopista, Catalunya va començar a ser exclosa de les inversions viàries estatals des dels anys 60

Avui és el primer dia que podrem circular per pràcticament tot Catalunya sense haver-nos de posar la mà a la butxaca. Es tanquen cinquanta anys de peatges, que per als catalans, veient com anava Espanya, han estat un espoli formidable. Un espoli més.

Però també, tot s’ha de dir, les autopistes, fins i tot les de pagament, han estat unes infraestructures que ens han ajudat en el desenvolupament. En tot cas, ara el que cal dir, i evidenciar, és el maltractament que hem rebut els catalanes del govern espanyol en inversions d’infraestructures de tota mena, i mani qui mani. Per exemple, només calia anar de Barcelona a Madrid en cotxe per adonar-nos de les desigualtats amb el tracte a l’hora de circular per l’autopista. Que les autopistes siguin de pagament seria el més natural, però el que no és equitatiu és que uns hagin de pagar i els altres no, perquè, a més de ser discriminatori, afecta la competència i la competitivitat.

L’existència de l’autopista AP-7, la més coneguda, en el seu moment va trencar la visió radial de les infraestructures que tenia, i encara té, el govern espanyol com un element polític. Un informe del Banc Mundial dels anys 60, veient l’estancament de l’economia espanyola, va recomanar la creació de vies ràpides de transport que facilitessin les exportacions de mercaderies i el turisme. En el seu estudi va preveure com a prioritària una autopista que anés de la Jonquera a Cadis, un veritable corredor mediterrani.

La incapacitat econòmica d’Espanya i les poques ganes de fer un obra d’aquesta importància que ens connectaria amb Europa sense passar per Madrid va fer que es concebís aquesta obra de peatge i que un consorci d’empreses liderades pel banc industrial català Bankunión se’n fes càrrec. La història és molt més llarga i plena de clarobscurs, però avui, vist amb perspectiva i malgrat tots es efectes perversos que ha tingut per als catalans, podem dir que l’obra va ser d’una rellevància econòmica molt important. Un dels efectes diabòlics, però, va ser que, amb l’excusa de l’autopista, Catalunya ha estat exclosa sistemàticament de moltes inversions en infraestructures viàries i que la Cambra de Comerç de Barcelona, el 13 de desembre del 2019, feia públic en l’estudi: L’impacte econòmic del dèficit d’inversions en infraestructures de l’Estat a Catalunya i ho quantificava en 45.000 milions d’euros. També en el mateix estudi quantifica l’impacte econòmic de les inversions pressupostades i no executades, que és d’una quarta part del que es pressuposta, i suposa un 3,3% del PIB i uns 111.500 llocs de treball.

Si l’augment de les inversions en infraestructures provoca uns efectes positius a l’economia, el dèficit, la no inversió i la no execució pressupostària en provoca de negatius. I l’informe en quantifica uns quants: el dèficit nostre suposaria la generació de 20.000 milions d’euros de facturació addicional. La contribució de 8.000 milions d’euros al PIB català i la generació de 3.776 milions d’euros de rendes salarials. A més, també ha tingut un cost d’oportunitats gens menyspreable.

Ara, de cop, el debat ha virat del “no vull pagar” del peatges a “s’han de pagar els manteniments” i la fórmula per fer-ho. Catalunya tenia previst establir una taxa (vinyeta) que pagarien els usuaris, com passa en altres nacions europees, però el govern espanyol ho ha aturat perquè diu que estudia una fórmula més equitativa que encara no es coneix. Sí que coneixem que està previst implementar-ho el 2024. Ara hi hauria d’haver dos debats oberts: el de quines infraestructures viàries inclourà i, el segon: qui gestionarà el manteniment. I com que la història del nostre país és plena d’amiguismes, i de portes giratòries, la temptació podria ser incloure totes les infraestructures viàries, fins i tot la que ara no es pagava, i cedir-ne el manteniment a les grans empreses de sempre, que tots coneixem i no val la pena fer-ne la llista, amb la qual cosa les empreses que no tinguin la capacitat d’arribar a certs despatxos de Madrid, en quedarien fora. Si és així, les empreses catalanes ben segur que en quedaran excloses; perquè fins i tot si atribuïm a Abertis la catalanitat, probablement el 2024 ja s’hagi trossejat, com sembla que és la intenció dels nous propietaris. Però, de moment, felicitem-nos i aprofitem la bona nova que ha tardat cinquanta anys a arribar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.