Opinió

Tribuna

De Montgomery a Barcelona

“El camp de l’independentisme ha de fer front a urgents qüestions d’ordre estratègic

L’1 de desembre de 1955, una costurera afroamericana natural de Montgomery, Alabama, Rosa Parks, va esdevenir el símbol d’un moviment que va canviar la història dels Estats Units. Els autobusos públics estaven delimitats perquè els blancs s’asseguessin davant i els negres, al darrere, i Parks es va asseure al mig. Quan el conductor va ordenar que cedís el seu lloc a un blanc, la costurera s’hi va negar i va ser arrestada. “Aquell dia estava cansada i farta de cedir”, diria Parks. El cas va transcendir i va donar ales al moviment antisegregacionista encapçalat per un jove reverend, Martin Luther King, que durant 382 dies va afavorir una onada de protestes contra la segregació en els autobusos públics de Montgomery. Parks va ser el detonant, un exemple per a tota una comunitat intimidada i sense veu, convertint-se en el revulsiu d’un moviment més ampli i complex per la igualtat jurídica entre negres i blancs.

Tot i els flagrants abusos contra els afroamericans, la consecució d’una efectiva igualtat sembla àrdua i encara avui un procés incomplet, com denoten dramàtiques evolucions recents. L’existència de bretxes sistèmiques, d’oportunitats polítiques, no garanteix l’èxit d’una acció col·lectiva de tipus reactiu, que emana de l’autodefensa davant d’una agressió. L’auge d’un moviment es deu també a la concurrència d’unes condicions socials, i una eficaç mobilització de recursos, entesa com eficiència organitzativa, lideratges i un repertori de protesta modular, susceptibles de cristal·litzar en un discurs capaç d’interpel·lar àmplies capes de població. Els que ostenten el poder i aspiren a salvaguardar l’statu quo també actuen, s’adapten i despleguen les seves pròpies estratègies, la innovació tàctica sembla transcendental en l’esdevenir d’un moviment cridat a alterar les seves pràctiques si pretén mantenir-se, avançar i sortir victoriós.

Així, a l’emoció que suscita l’episodi de Parks segueix el boicot contra el transport públic a Montgomery que precipita la negociació i culmina amb una sentència favorable de la Cort Suprema. Quan aquesta tàctica s’esgota, comencen les assegudes, destacant la de l’1 de febrer de 1960 a Greensboro, a Carolina de Nord, quan quatre estudiants de color ocupen una taula d’un menjador segregat. Les assegudes se succeeixen i s’estenen a Tennessee, Virgínia i Carolina de Sud, saldant-se amb milers d’arrestos, però posant fi també a la segregació en certs establiments. I coincidint amb l’arribada a la presidència de John F. Kennedy, irrompen les marxes per la llibertat i els campaments comunitaris, en vigor fins a la campanya de Selma, de maig de 1965. La interacció tàctica és determinant en el moviment pels drets civils, i el seu debilitament a finals de la dècada de 1960 es relaciona amb l’esgotament del repertori modular d’acció col·lectiva. A més, en el moment en què el moviment va traspassar les fronteres del sud, sembla determinant la incapacitat per enfrontar formes més refinades de racisme, no tan predisposades a reaccionar violentament i més aptes per cridar l’atenció dels mitjans, generar simpaties de l’opinió pública i, en darrer terme, exercir pressions sobre el poder.

El sobiranisme català es troba en un punt mort que, si no es produeixen mutacions contextuals o esdeveniments grans, només la innovació tàctica sembla capaç de transcendir. Els símptomes d’aquesta debilitat estratègica es troben en la divisió entre actors polítics, que enarboren estratègies cada vegada més divergents, la concurrència d’instàncies i fórmules incapaces d’adaptar-se al context postpandèmia, i el desafiament que implica l’evolució en la deriva del govern central, potser més elegant en les seves formes, però igual d’inflexible en el fons. Deixant de banda la incessant repressió i, entre altres, la parcialitat de la mal anomenada justícia, ha calat la imatge de la reconducció del conflicte a través de senders polítics, amb menors dosis de tensió, sent la plasmació el diàleg entre governs que, sense ser dolent per se, representa un desafiament a l’estratègia tradicional del sobiranisme.

El camp multiorganitzatiu de l’independentisme ha de fer front a urgents qüestions d’ordre estratègic, resolent què fer amb dinàmiques i fites pretèrites, assumint les noves realitats o fins i tot la desunió –conjuntural o durable– entre actors, anticipant evolucions a curt i mitjà termini, transcendint o reforçant aliances presents, escodrinyant nous partenariats i suports, reorientant seva presència en una plèiade de places i fòrums internacionals, afinant la pertinència dels seus arguments per apuntalar la seva influència. Pertinaç en els seus valors, intransigent en la lluita pels drets cívics, inclòs el dret a decidir, l’autodeterminació, a favor d’una autèntica democràcia, s’imposa un exercici d’introspecció i avaluació crítica, però sobretot d’imaginació. Perquè abandonar i morir no és cap opció.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.