Guerra i rutina

Entrem en el vintè dia de guerra a Ucraïna i ja comença a passar. Que ens estem acostumant al comunicat del dia, amb els seus mapes de bombardejos, xifres de víctimes, imatges de refugiats. Tres setmanes després, ja veiem que res de res de la guerra llampec que alguns vaticinaven, que Putin no es conforma a mossegar el Donbass per negociar la pau des d’una posició de força. Les ambicions del Kremlin van més enllà. Tot indica que els russos apliquen a Ucraïna el patró assajat la dècada passada a Síria, que consisteix a buidar les ciutats a cop de míssil per consolidar el domini territorial, tal com alertava Joan Cabasés, corresponsal d’aquest diari, en un interessant reportatge del cap de setmana. Tot i els moviments negociadors, la maquinària bèl·lica no s’atura. Mentrestant, a nosaltres, el pitjor que ens pot passar és que anem normalitzant aquesta guerra insensata i absurda. Que anem incorporant-la a la rutina diària, com ens va passar amb Síria, on els nostres crits de “No a la guerra” i “Volem acollir” es van anar apagant enmig de l’espiral de mort i destrucció. Onze anys després, aquell conflicte encara no s’ha acabat i el dictador que va esclafar la primavera democràtica continua ben instal·lat al seu palau de Damasc. Amb l’ajuda decisiva de Putin.