Opinió

Tribuna

Si no puc ballar

“Les emocions són humanes, i sense humanitat, quina mena de política es pot fer?

L’Emma Goldman surt amb cara molt seriosa a les poques fotos que li coneixem. Potser perquè és el que s’acostumava a fer en l’època en què les hi van prendre –va néixer el 1869–, i també perquè alguns d’aquests retrats procedeixen de la seva fitxa policial, que no devia ser una situació en què li vingués gaire de gust somriure. Però sota d’aquesta expressió sorruda hi havia una dona plena de vida, de pensament lliure i acció valenta. Tan lliure i tan valenta que al seu país d’adopció, els Estats Units, va arribar a ser considerada “la dona més perillosa”. D’altres la van anomenar “una Joana d’Arc moderna”.

Etiquetes a banda, es considera una de les figures més importants del moviment anarquista de finals del segle XIX a Nord-amèrica. Als seus discursos –per als quals tenia una habilitat extraordinària– exigia drets per la classe treballadora. Però no es quedava aquí, i també defensava la independència de les dones respecte dels homes, l’amor lliure, l’ús d’anticonceptius i els drets de les persones homosexuals. I això era difícil de pair fins i tot per molts dels seus companys, que no es plantejaven que totes aquestes reivindicacions encaixessin de cap manera amb la revolució proletària, i li retreien que ocupant-se d’aquestes “perversions” encara feia que la seva opció política fos més rebutjada per la societat. Però Goldman no feia cas d’aquestes crítiques. Va escriure: “Com que creia en la llibertat d’opinió, fins i tot si anava en contra meva, m’importaven tan poc els censors de les meves files com les del camp enemic.”

Les discrepàncies intel·lectuals eren previsibles, però també en va haver d’afrontar per la seva filosofia de vida. I en aquest cas no estem parlant només de qüestions morals –hi ha qui la considera una pionera del que ara anomenaríem poliamor–, sinó simplement de com afrontava la vida. I l’afrontava amb alegria. No permetia que les dificultats socials i polítiques li agregessin el dia a dia (cal afegir aquí que no era una dona privilegiada econòmicament: va haver de treballar des dels tretze anys, i amb setze va emigrar sense els pares). Li agradava estimar, li agradava sortir de nit i li encantava ballar. I no li cabia al cap com hi havia gent que cregués que “un ideal tan bell com l’anarquisme, l’alliberament i la llibertat de convencions i prejudicis exigís la negació de la vida i de l’alegria”. Emma Goldman reclamava “la llibertat, el dret a l’autoexpressió i el dret de tothom a coses belles i radiants”. I tot i així va haver de suportar fins i tot que li recriminessin que ballés animadament en una festa.

La sensació que fa llegir la biografia de Goldman és que va viure una vida rica, ben diferent a l’actitud rígida, puritana i sectària de molts altres líders de llavors i d’ara. Va buscar la coherència personal, i això li va suposar dolor i frustracions, però no la va desanimar. Va predicar l’antimilitarisme quan va esclatar la Primera Guerra Mundial, i això va fer que l’acabessin expulsant dels EUA; va viure la Revolució Russa amb il·lusió i després amb decepció; va viatjar a Catalunya i a Espanya a l’inici de la Guerra Civil i se’n va tornar emocionada però també adolorida. Va estar compromesa fins a la seva mort, als setanta anys, desencadenada per un vessament cerebral que la va sorprendre jugant a cartes amb uns amics.

Si no puc ballar, no és la meva revolució és la seva frase més coneguda… encara que hi ha qui afirma que no la va dir ni escriure mai. Tant li fa: és una frase meravellosa que uneix la lluita amb la felicitat, i per tant és un bon resum del que va guiar la seva vida. Les emocions són humanes, i sense humanitat, quina mena de política es pot fer? Cada cop que veig lluitadors i lluitadores de Twitter saltant al coll d’algú del seu parer que gosa fer broma, recordo aquells homes anarquistes que miraven amb desconfiança i menyspreu com ballava l’Emma. Que a les fotos no reia, però a la vida real sabia el que era important. Com deia el famós eslògan basc dels anys vuitanta i noranta: jaiak bai borroka ere bai. És a dir: lluita sí, festa també.

Fem el món millor, sí. I ballem (i riguem), si us plau.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.