Avui es fan les proves d’aptitud per als candidats a convertir-se en músics de carrer. Aquesta regulació posa ordre i concert a la presència de cantants i instrumentistes als passadissos del metro i garanteix als seleccionats un espai i un horari sense ser increpats. Té la seva part positiva, però a mi tanta burocratització d’un fet artístic molt germinal fa que perdi certa gràcia. Sempre he dividit els músics del metro en dues categories: els que pugen als vagons, que solen ser més llançats, i els que es troben als passadissos, molt més intimistes. Fins ara em preguntava quin devia ser el passat dels personatges. Hi ha una poètica especial del músic de carrer. Ara només em preguntaré de quina promoció són.