Bonica, curiosa i ‘fluffy’

Fa set­ma­nes que busco alguna pista que m’ajudi a com­pren­dre per què tants escul­tors cata­lans de prin­ci­pis del segle XX s’afi­gu­ra­ven que les dones, un cop talla­des en pedra, havien d’aspi­rar a la car­no­si­tat bar­roca de la Ben Plan­tada. No hi havia gai­res artis­tes, ben mirat, que tin­gues­sin trac­tes amb models que res­pon­gues­sin a aquell ero­tisme fofo i chur­ri­gue­resc, com en van dir alguns detrac­tors, i sí en canvi amb les cocaïnòmanes i cuple­tis­tes, més aviat escar­da­len­ques i mal­par­la­des, que solien tro­bar pels cafès i caba­rets del Raval. El mateix Eugeni d’Ors havia arri­bat a la seva excelsa repre­sen­tació de la dona que no parla, sinó que a tot esti­rar emet uns xis­clets de beneita quan fica el peuàs a l’aigua, després d’exa­mi­nar obses­si­va­ment els este­re­o­tips de la femi­ni­tat lànguida i des­pen­ti­nada de la fi de segle, pels quals havia sen­tit tanta atracció com per la seva Teresa de colònia d’esti­ueig. La Ben Plan­tada, com ja se sap, és la cul­mi­nació de l’afany d’Ors per defi­nir l’ideal de bellesa del nou segle apro­fi­tant les escor­ri­a­lles d’antics patrons que ell mateix havia anat per­fi­lant des del 1906 al Glo­sari, com ara la “gale­ria de cata­la­nes her­mo­ses”, totes asse­nya­des i de casa bona, que havia d’encapçalar, pre­ci­sa­ment, el retrat que Ramon Casas havia fet de Teresa Bala­dia, la supo­sada ins­pi­ra­dora de la seva heroïna, tot i que la senyora real va aca­bar abdi­cant l’honor amb una fulle­to­nesca fugida amb l’amant. Entre­mig, n’hi hau­ria un ante­ce­dent més extra­va­gant en les glo­ses que Ors va dedi­car el 1909 a la “don­ze­lla curi­osa”, adap­tació a la cata­lana de la desim­bolta Fluffy Ruf­fles, aque­lla noieta espor­tista i culta que havia posat de moda el dibui­xant Wallace Mor­gan al New York Herald i que la soci­e­tat nord-ame­ri­cana iden­ti­fi­cava amb la capri­ci­osa Alice Longworth, la filla de Roo­se­velt. Sota el pseudònim bas­tant fluffy de Pin­pin Nicol­son, el mateix Ors pro­mou­ria a través del diari El Gràfic, la tar­dor de 1908, un con­curs per ele­gir l’encar­nació bar­ce­lo­nina d’aques­tes “figu­re­tes gra­ciosíssi­mes i ria­lle­res”, per al qual ja anti­ci­pava la can­di­da­tura, entre altres benemèrites, de Maria Rusiñol, la filla de Don Tiago. Amb aquests ante­ce­dents tan mal endreçats, ins­til·lant-hi unes gotes for­tes de cata­la­nisme lli­gaire, Ors va esta­blir el 1911 els fona­ments del seu “bre­vi­ari de raça”, com aquell qui diu empu­nyant amb una mà el bastó d’ivori i ama­gant a l’altra la pun­teta per­fu­mada d’uns ena­gos de fan­ta­sia. Des d’ales­ho­res, s’ha hagut de supo­sar una Ben Plan­tada a l’inte­rior de cada estàtua, per més que als nos­tres escul­tors els sor­tis­sin unes donas­ses entre page­ses i cor­te­sa­nes, dota­des, això sí, d’un som­riure búdic, perquè fes la impressió que pen­sa­ven vaga­ment alguna cosa, però que la pen­sa­ven en secret; pot­ser alguna cosa peca­mi­nosa.