Opinió

De reüll

Període insurreccional

Deu ser l’únic cas en què es fa de forma pública. Ni detencions ni violència

El llenguatge no és casual. I el que hem pogut escoltar en les set setmanes del judici de l’1-O, encara menys. Em refereixo al que utilitzen els agents de la Guàrdia Civil que van passant per la sala segona del Tribunal Suprem. Ahir, declaració del tinent coronel Daniel Baena vam sentir coses com ara que Catalunya era un “polvorí” entre el 19 de setembre i el 27 d’octubre, data en què es va aplicar l’article 155. A aquest lapse de temps el va denominar repetidament “període insurreccional”, igual com va alertar diverses vegades de “l’escalada incontrolable” de violència que hi podria haver hagut. La fiscal Consuelo Madrigal li donava un cop de mà preguntant pels “assetjaments” d’aquells dies. Baena només havia parlat d’escarnis.

El llenguatge ajuda a la creació de marcs mentals. I el que es descriu a l’alt tribunal és el de la violència que fonamenta el delicte de rebel·lió del qual s’acusa els presos polítics. Període insurreccional. Aquell, segons defineix el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, en què el poble va insurgir-se, va alçar-se contra l’autoritat civil o política, contra el govern establert. En el cas català, però, deu ser l’únic en què es va fer de forma pública i notòria –rodes de premsa, sessions al Parlament...–, sense detencions al carrer malgrat les mobilitzacions i sense violència. Sense ni una prova més enllà de les paraules, vaja.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.