Què és un museu?

El món de la cul­tura ha d’estar per­ma­nent­ment obert al debat. Però no hau­ria de tenir mai por als can­vis. El cap de set­mana pas­sat, el Con­sell Inter­na­ci­o­nal de Museus, l’ICOM, va cele­brar una assem­blea gene­ral extra­or­dinària per apro­var una nova defi­nició de museu. No hi va haver con­sens: més d’un 70% dels vots van recla­mar con­ti­nuar dis­cu­tint la pro­posta. Fa qua­tre dècades que el sig­ni­fi­cat de museu beneït per aquest orga­nisme no ha acon­se­guit superar les seves tra­di­ci­o­nals fun­ci­ons. I lògica­ment ha que­dat obso­let perquè en aquests nous temps un museu ja no es limita a ser un con­te­ni­dor d’objec­tes artístics, sinó que és un espai físic, men­tal i emo­ci­o­nal de con­tin­guts que par­len de qui som, qui érem i qui serem com a huma­ni­tat. Davant del mirall de l’art no sem­pre surt la nos­tra millor imatge. Ni la dels museus, far­cits de mate­ri­als d’orígens fos­cos i des­ti­nats a impo­sar supre­ma­cies de raça, gènere, econòmiques... En la nova defi­nició de museu de l’ICOM sor­tien con­cep­tes clau per tri­tu­rar-les: democràcia, inclusió, diàleg crític sobre els pas­sats i els futurs, dig­ni­tat humana, justícia social, igual­tat mun­dial, benes­tar pla­ne­tari... El redac­tat final no ha con­vençut (i és cert que es pot millo­rar), però una de les raons ocul­tes més per­ver­ses per tom­bar l’enun­ciat ha estat que té un to massa polític. I això és el que les elits de tot poder, inclòs el cul­tu­ral, més temen, no fos cas que un museu enva­len­tit les des­tronés.