Sobre la fotografia

Just abans que es clau­surés el Visa pour l’Image, hem sabut de la mort del dar­rer dels gegants de la foto­gra­fia que hem hagut d’enter­rar les últi­mes set­ma­nes. Ara ha estat Char­lie Cole, l’autor de la cone­guda imatge de l’estu­di­ant xinès que el 1989 va des­a­fiar una filera de tancs durant la revolta de la plaça de Tia­nan­men, però feia dies que estàvem ja de dol per la pèrdua de Leo­poldo Pomés, a qui sem­pre hau­rem d’agrair que ens tragués la crosta rància del fran­quisme amb aque­lles cam­pa­nyes publi­citàries que eren una pura mani­fes­tació de sen­su­a­li­tat i ale­gria. Poc després, se n’anava Peter Lind­bergh, el fotògraf que es mirava les models i els famo­sos com si fos­sin estranys a si matei­xos, en blanc i negre, ulle­ro­sos, esquius i una mica des­val­guts, pot­ser tal com serien fora de càmera: igual de gua­pos, però com­ple­ta­ment asto­rats de ser-ho. I, sobre­tot, estem encara sota la com­moció d’haver per­dut Robert Frank, un mite i un model ètic de la foto­gra­fia de tots els temps. Com els gegants de debò, ha estat l’únic que ha demos­trat, arri­bant als 94 anys, una capa­ci­tat pro­di­gi­osa de sobre­viure’s. La prova que algú ha ingres­sat en un marc lle­gen­dari és que, amb la notícia de la seva defunció, el que més et sorprèn és que encara fos viu, com si hi hagués algun ter­ri­ble error, perquè aquest Robert Frank de què par­len avui els dia­ris no pot ser el mateix que fa mig segle Susan Son­tag ja citava en el seu estudi Sobre la foto­gra­fia com un dels autors que havien reve­lat, amb les seves imat­ges d’Amèrica, “la tomba d’Occi­dent”.

Però sí, l’és en efecte, i la casu­a­li­tat ha vol­gut que la notícia de la seva mort hagi coin­ci­dit amb la pri­mera edició en català del lli­bre de Son­tag, en tra­ducció d’Anna Llis­terri per a Arcàdia i la Vir­reina Cen­tre de la Imatge. El volum conté dos arti­cles addi­ci­o­nals de redacció força més tar­dana, “Foto­gra­fia: un petit resum” i “Sobre la tor­tura dels altres”, però sobre­tot hi ha l’agu­desa emo­ci­o­nant de l’escrip­tora que va des­co­brir-nos que les imat­ges sobre l’hor­ror, més que una res­posta moral, sus­ci­ten el desig de veure més imat­ges hor­ro­ro­ses, o que certa foto­gra­fia docu­men­tal no des­vet­lla pas sen­ti­ments de repa­ració i justícia, sinó que par­ti­cipa del “tra­di­ci­o­nal entu­si­asme pels pobres i els des­posseïts”. Ben­vin­guda la foto­gra­fia, en tot cas, que fa que la rea­li­tat sem­bli tenir un propòsit; que fa creure que aquest indi­vidu que ara passa havia de com­parèixer necessària­ment en aquest moment; que la boira que s’estén sobre la ciu­tat aquest matí hi sigui per sub­mer­gir-la en aquesta atmos­fera de trista espera que t’empeny a mirar-la i que­dar-hi atra­pat com en un labe­rint de gasa, i que pre­serva sota la imatge, perquè tu puguis seguir vivint a fora, un secret del qual, pel teu bé, no sabràs mai res.