Ser-hi més que mai

Dies d’incer­tesa. Així és com mol­tes per­so­nes defi­nei­xen una de les situ­a­ci­ons més insòlites que ens ha tocat viure. Tan­ca­des a casa en dife­rents for­mats; a soles, en família, amb amis­tats..

Amb la pèrdua d’una quo­ti­di­a­ni­tat sovint poc valo­rada, ara pas­sem les hores i els dies amb l’objec­tiu que el dis­tan­ci­a­ment social pugui ser un ele­ment clau per com­ba­tre aquesta Covid-19 que està posant en crisi les nos­tres vides i tot un sis­tema que es pen­sava i sen­tia indes­truc­ti­ble i de sobte d’un dia per l’altre ha mos­trat una extrema fra­gi­li­tat.

I és que la vida, que en essència està car­re­gada d’incer­tesa, ha topat amb el miratge col·lec­tiu que havíem cons­truït d’una rea­li­tat feta a mida, basada en un sis­tema capi­ta­lista que ens pro­jecta en el tenir i des­di­buixa el ser. Ara cada ins­tant ens situa en el ser, a rede­fi­nir-nos i viure d’una altra manera amb nosal­tres però també amb la resta. La incer­tesa del demà ens obliga a cen­trar-nos en el moment que vivim perquè alhora és el que ens dona certa estruc­tura i con­trol de la situ­ació i ens ajuda a cal­mar aquesta sen­sació de no saber què pas­sarà.

Moments de con­tra­dic­ci­ons, de soli­tud però alhora amb més con­nexió i cures amb la resta que mai. Col­pe­ja­des per la situ­ació i amb certa anes­te­sia emo­ci­o­nal, hem d’apro­fi­tar la opor­tu­ni­tat per gau­dir d’un dels béns més pre­uats i desit­jats de la nos­tra soci­e­tat: el temps.

La crisi que estem vivint està esde­ve­nint un apre­nen­tatge en molts sen­tits. També en el dels pri­vi­le­gis per­so­nals i col·lec­tius.

I és que tot i la com­ple­xi­tat del moment, la rea­li­tat ens mos­tra de nou com la cru­esa d’aquest virus s’acar­nissa més amb deter­mi­na­des per­so­nes que es tro­ben i pot­ser es tro­ba­ven ja, en situ­a­ci­ons d’ele­vada com­ple­xi­tat. I una d’aques­tes, on sabem que l’impacte del con­fi­na­ment pot esde­ve­nir asfi­xi­ant i d’una cru­esa extrema és en el cas de dones (i els seus fills i filles) vícti­mes de violència mas­clista i que con­vi­uen amb el seu agres­sor.

Dar­re­ra­ment s’han fet públi­ques les dades que evi­den­cien l’aug­ment de tru­ca­des així com de comu­ni­ca­ci­ons via cor­reu electrònic o con­ver­ses per mis­sat­ge­ria amb els ser­veis d’atenció i asses­so­ra­ment a dones durant aquest període de con­fi­na­ment. I és que con­viure amb l’agres­sor, sense la quo­ti­di­a­ni­tat que et per­met sor­tir de casa, sense espais de dis­tensió de la situ­ació, sense l’opor­tu­ni­tat de poder mar­xar, tru­car o com­par­tir amb algú pot fer insos­te­ni­ble la situ­ació. Perquè l’aïlla­ment del mateix con­fi­na­ment és uti­lit­zada per l’agres­sor per poder tenir més con­trol i poder sobre ella. Per aquest motiu és indis­pen­sa­ble que les tin­guem pre­sents i que ens fem visi­bles, mos­trant-nos pro­pe­res i pro­ac­ti­ves per tren­car el sen­ti­ment de soli­tud. Que sàpiguen que hi som, ara i quan acabi aquest con­fi­na­ment perquè lla­vors pro­ba­ble­ment mol­tes podran fer el pas i posar fi a aquesta violència. I alhora que els agres­sors sen­tin la pressió d’un entorn que els mira, que hi és i que està ama­tent a les seves reac­ci­ons, perquè el con­fi­na­ment no sig­ni­fica impu­ni­tat. Ara més que mai no és temps d’espera, sinó que és temps de ser-hi pre­sents i dis­po­ni­bles.