Temps d’aflicció

Quan es pro­du­eix una devas­tació tan impor­tant i tan ràpida com la que ens està cau­sant la pandèmia de la Covid-19, és molt impor­tant que els que han de lide­rar en aquests moments els efec­tes de la des­trucció man­tin­guin el cap fred i el puny ferm. I reco­nec que és molt difícil fer-ho, perquè aquesta situ­ació sobre­vin­guda ha estat total­ment ines­pe­rada i ningú estava pre­pa­rat per afron­tar la fortíssima esco­mesa. I, a més, quan la ruïna és tan gran, i els recur­sos tan escas­sos, s’ha de tenir una gran capa­ci­tat de lide­ratge per des­ti­nar els recur­sos dis­po­ni­bles a les pri­o­ri­tats més necessàries. A par­tir d’ara, els líders polítics hau­ran d’apren­dre a dir no, un fet que resulta insòlit per a ells, que no han parat de pro­me­tre i de con­ce­dir tot allò que se’ls recla­mava amb més insistència. S’haurà de fer molta peda­go­gia i tenir molta hones­te­dat i humi­li­tat per reconèixer coses públi­ca­ment, dir la veri­tat i adme­tre que els pres­su­pos­tos són finits i no sem­pre es podrà arri­bar arreu. Sé que estem molt mal acos­tu­mats, perquè fa molts anys que ens cre­iem que els pres­su­pos­tos són com la bota de Sant Fer­riol i que els recur­sos són ina­ca­ba­bles. Aquesta política de dis­pendi és la que ens ha por­tat no només a no estal­viar en els anys de gran crei­xe­ment, sinó a endeu­tar-nos més, i després de tants anys amb aquesta acti­tud serà molt difícil intro­duir-hi la dis­ci­plina. I és veri­tat que sovint mol­tes de les peti­ci­ons són cor­rec­tes, fins i tot jus­tes, però, com deia magis­tral­ment el Nobel d’Eco­no­mia del 1970, Paul Samu­el­son, caldrà for­mu­lar-nos aque­lla pre­gunta de “canons o man­tega?”, pròpia de quan els recur­sos són finits i que pretén expli­car el que en eco­no­mia es diu “cost d’opor­tu­ni­tat”, i que ens ense­nya que entre dues vari­a­bles s’ha de saber tro­bar l’equi­li­bri, perquè, quan apu­gis les dota­ci­ons als uns, necessària­ment els altres es veu­ran per­ju­di­cats en el mateix grau. Fins ara els nos­tres polítics havien sal­vat aquesta màxima endeu­tant-se, però aquest cop és irreal pen­sar que quan ens en sor­tim serà pos­si­ble fer-ho.

És per això que aquests dies, quan sento algu­nes peti­ci­ons que fan polítics i agents soci­als, recordo la frase que va pro­nun­ciar Josep Pla quan va anar a Nova York i, asto­rat per la gran­desa que hi veia, es va pre­gun­tar: “I tot això qui ho paga?”

Per a un polític, en una situ­ació com l’actual, és molt difícil man­te­nir la calma, i més encara quan tots els que t’envol­ten pro­po­sen solu­ci­ons que supo­sen grans des­pe­ses; és per això que cal tenir molt bons asses­sors i pri­o­rit­zar i pla­ni­fi­car molt acu­ra­da­ment les urgències, que en aquest moment són les sanitàries, i pro­te­gir el tei­xit empre­sa­rial i els tre­ba­lla­dors i inten­tar que el con­sum no s’esfon­dri total­ment. Pas­sat aquest moment crític, ens hau­rem de sobre­po­sar al des­con­sol, i expli­car que la inversió en la recons­trucció no podrà ser gene­ral, sinó que s’haurà de basar en pri­o­ri­tats. Per més que costi d’enten­dre, no tots els sec­tors tenen la mateixa pre­e­minència, pri­o­ri­tat ni efec­tes econòmics, i els polítics han d’adme­tre que hi haurà con­flic­tes d’interes­sos que hau­ran de resol­dre, fins i tot si estan dis­po­sats a tenir des­gast polític.

La pre­gunta clau és si els líders polítics d’ara seran capaços de ges­ti­o­nar la recons­trucció. De moment, aques­tes empre­ses neces­si­ten uns lide­rat­ges amb molta capa­ci­tat d’empa­tia per reu­nir con­sens i, sin­ce­ra­ment, aquesta pandèmia ha fet aflo­rar molt més l’auto­ri­ta­risme mili­tar que no pas les vir­tuts necessàries per con­sen­suar res.

Pedro Sánchez va fer una crida a reva­li­dar una mena de Pac­tes de La Mon­cloa, que les crítiques han fet mutar cap a uns “pac­tes per la recons­trucció”. Sos­pito que entre les con­di­ci­ons que posa­ran els països nòrdics al govern d’Espa­nya, que són els que paguen, hi haurà la neces­si­tat d’entrar en una espi­ral de nego­ci­ació i nor­ma­lit­zació de la política espa­nyola, i aquests pac­tes en podrien ser l’aval.

En vista d’aquesta pro­posta de Pedro Sánchez, els par­tits inde­pen­den­tis­tes cata­lans, a pri­ori, no se n’hau­rien d’auto­ex­cloure. És bo ser-hi per poder pre­sen­tar les nos­tres pro­pos­tes per un con­sens i des­co­brir fins a quin punt estan interes­sats a arri­bar a acords o no.