Una economia poruga i ineficaç

La política econòmica o és molt sen­zi­lla o molt com­plexa. I en l’actu­a­li­tat és molt com­plexa com a resul­tat dels blocs econòmics amb interes­sos opo­sats, dels acords comer­ci­als que bene­fi­cien els uns però per­ju­di­quen els altres, d’unes polítiques fis­cals que atre­uen els uns i fan fugir els altres, dels pro­ble­mes pro­pis de cada país i del tarannà dels seus polítics. Con­vin­dria tor­nar als prin­ci­pis gene­rals, que són més sen­zills, però de més difícil apli­cació si els líders polítics no els impo­sen.

Les empre­ses han de donar bene­fi­cis. Això vol dir que el cost del fac­tor tre­ball i de les des­pe­ses gene­rals ha de dei­xar un marge, que és el bene­fici brut. El bene­fici net s’obté un cop deduïdes les càrre­gues fis­cals i les amor­tit­za­ci­ons. El bene­fici net es pot des­ti­nar a aug­men­tar el capi­tal o a repar­tir-lo entre els acci­o­nis­tes. Les empre­ses tre­ba­llen amb els recur­sos pro­pis i amb els crèdits que els con­ce­dei­xen els bancs. Però ara, tot i que l’interès dels crèdits és de l’1% o de l’1,5%, la con­cessió per fer noves inver­si­ons és baixa, perquè els bancs no tenen gaire con­fiança en els cli­ents.

S’hau­ria d’acon­se­guir incre­men­tar el con­sum fins a acon­se­guir que els empre­sa­ris esti­guin con­tents pels bene­fi­cis de la seva empresa, els bancs que els dei­xen els diners, pel marge que n’obte­nen, i els dipo­si­tants, pel tipus d’interès que reben pels seus estal­vis. Actu­al­ment, el cost del diner fa pen­sar que és una mer­ca­de­ria sense valor.

El diner ha de tenir un preu i no la misèria actual. Un tipus d’interès –el cost del diner– que hau­ria de ser infe­rior als bene­fi­cis pre­vis­tos per les empre­ses i que com­pensés l’estalvi dipo­si­tat als bancs. El tipus d’interès hau­ria de ser del 3% o del 4% i no de l’actual 0% o de l’1% o l’1,5% en el cas dels crèdits. Si un empre­sari no pot pagar el 5% o el 6% pels crèdits que rep, que ple­gui.

En la situ­ació actual es pro­du­ei­xen mol­tes diferències sobre el plan­te­ja­ment ante­rior. Els governs hau­rien de treure’s la por que tenen per una hiperin­flació –pèrdua del valor adqui­si­tiu de la moneda– i per­me­tre que el tipus d’interès es bellugués com he dit. La liqui­di­tat ha de ser alta, encara que per això s’hagi de fer fun­ci­o­nar la màquina de fer bit­llets. Les grans empre­ses i els estats poden eme­tre deute per­petu, per exem­ple. I tam­poc s’han de posar objec­ci­ons a un incre­ment de l’endeu­ta­ment públic supe­rior al pre­vist. Ara el que convé és que les empre­ses gua­nyin diners, que els con­su­mi­dors com­prin perquè tenen diners, que hi hagi el mínim de deso­cu­pació i que l’Estat no oblidi l’exer­cici dels drets humans a casa nos­tra i a l’estran­ger. No és accep­ta­ble una inflació mode­rada, si apli­quem part del diner creat a reduir la fam al món i a resol­dre d’una vegada el pro­blema dels immi­grants afri­cans a la Medi­terrània?

Ja sé que tot ple­gat és difícil. Hi ha molts interes­sos con­tra­po­sats i una manca esbor­ro­na­dora de líders polítics de nivell. Però només les grans ambi­ci­ons acon­se­guei­xen objec­tius ambi­ci­o­sos. I la política euro­pea i la inter­na­ci­o­nal, en gene­ral, pen­sen massa en ells i poc en el con­junt. No s’ado­nen que el crei­xe­ment econòmic just i ben dis­tribuït només es pot acon­se­guir amb mesu­res ambi­ci­o­ses i una mica revo­lu­cionàries en el bon sen­tit de la paraula. Només així aban­do­na­rem una política econòmica poruga i ine­ficaç.