Opinió

Nostàlgia de les hortes

Entre el rec Monar i el Ter, les hortes són un pulmó verd, però ja no hi queden gaires hortolans

L’Ajun­ta­ment de Girona vol atraure visi­tants a les hor­tes de Santa Eugènia i ha dis­se­nyat un pro­jecte que rebrà fons euro­peus Next Gene­ra­tion per a la reac­ti­vació econòmica, per tal de con­ver­tir-les, també, en un pro­jecte turístic digi­tal i sos­te­ni­ble. Aques­tes hor­tes i les de Salt, encai­xa­des entre la sèquia Monar i el riu Ter i que ara limi­ten amb el para­dor del Güell per l’est i l’auto­pista per la part sal­tenca, són un autèntic pulmó verd per a Salt i Girona, tenen un altíssim valor ecològic i són immi­llo­ra­bles com a sòl hortícola. S’han con­ver­tit, com aquell qui diu, en zona d’horts urbans de fàcil accés que molts ciu­ta­dans van des­co­brir quan van ser­vir de vàlvula d’esca­pa­ment després del tan­ca­ment per la pandèmia. Entre la gent que hi pas­se­java i la que peda­lava al car­ril bici “sem­blava la Ram­bla”, explica en Manel Mes­quita, peri­o­dista que durant tants anys va donar la seva opinió en aques­tes pla­nes i que des de fa poc més d’un parell d’anys s’ha con­ver­tit en hor­tolà afi­ci­o­nat.

Entenc la volun­tat de con­ser­var les hor­tes com a espai verd i com a pulmó de la ciu­tat, però els que hi vam néixer i pro­ve­nim de famílies d’hor­to­lans que s’hi van gua­nyar la vida com van poder durant diver­ses gene­ra­ci­ons, tro­bem a fal­tar un reco­nei­xe­ment als qui, tre­ba­llant-les, les van pre­ser­var tal com són. Cal no obli­dar que abans d’aca­bar dar­rere els Maris­tes i l’actual des­vi­ació del Güell, aques­tes hor­tes arri­ba­ven fins al pont de Can Vidal, en el que ara és el barri de la Devesa. En que­den molt pocs, dels més de dos-cents hor­to­lans que hi vivien i que tre­ba­lla­ven aquesta terra fèrtil on es sem­blava el plan­ter que després es venia a la pràctica tota­li­tat de mer­cats de les comar­ques giro­ni­nes. Els hor­to­lans sem­bra­ven la grana, venien el plan­ter als hor­tai­res i també cul­ti­va­ven ver­du­res i hor­ta­lis­ses per por­tar-les al mer­cat del Lleó i altres mer­cats (i de retruc, a través dels reve­ne­dors, a les boti­gues). Això sí que és pro­ducte de pro­xi­mi­tat i sos­te­ni­ble. Ara hi que­den pocs hor­to­lans que facin plan­ter, a Salt, i pocs que tre­ba­llin la terra per ven­dre a mer­cat, com els ger­mans Masó de can Pere de les Flors o en Berga de Salt. Altres, com a cal Cigarro, han evo­lu­ci­o­nat. Em queda la nostàlgia del que va ser, però m’agrada pas­se­jar per les hor­tes i veure-les ben cui­da­des. Els puc asse­gu­rar que, per la qua­li­tat de la terra, no hi ha millors pro­duc­tes que els que sur­ten d’aques­tes hor­tes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia