“Li vaig dir: «Pare, tu vas matar algú a la guerra?»”

L’escriptora Glòria Rebugent, fotografiada amb el seu llibre ‘Un biberó amb sort’, a Girona MANEL LLADÓ.

Ordenar per data i ubicació les seves cartes enviades des del front ha estat possible després de desxifrar el codi

L’escola de la República era molt avançada. A les cartes es veu que bé que escrivien en català i castellà els nois

Xevi Sala - GIRONA

Hi ha llibres que tenen un valor afegit: la història que els desencadena. És el cas d’Un biberó amb sort, escrit per Glòria Rebugent i publicat per l’editorial La Gamberra, una novel·la que no és una novel·la, escrita des de la no-ficció a partir de les cartes que va escriure des del front de la Guerra Civil espanyola en Siset, el pare de l’autora, un noi mobilitzat quan només tenia disset anys i que simbolitza la carn de canó amb què els generals converteixen les joves generacions quan entren en joc els conflictes armats. Un tema, desgraciadament, que mai perd actualitat.

Comencem pel principi. Un dia, rere un moble del menjador de casa seva, va descobrir un petit tresor que ara s’ha convertit en llibre.

Sí, i tant. Tot va començar d’aquesta manera. Ho devia amagar el meu avi i no sé si la meva mare ho va arribar a saber. Acabada la guerra era perillós guardar coses així, no sabies mai què et podia passar si ho descobrien els franquistes, que havien guanyat. Eren cartes escrites pel meu pare quan tenia disset anys i que havien estat envoltades d’un silenci absolut. El moble feia un encaix a la paret amb espai per posar-hi el feix de cartes, lligades amb un cordill. Em va semblar una troballa sorprenent i valuosa.

El seu pare i el seu avi van actuar amb molta prudència, no en parlaven però no van arribar a destruir-les, les cartes. Van decidir conservar-les perquè malgrat aquest secretisme hi donaven molta importància, a aquell testimoni escrit.

És una prudència que encara avui dura. Després de trobar les cartes vaig intentar entrevistar-me amb molta gent que no en va voler parlar. Pares, avis, que ho havien viscut i ho havien deixat enrere. Suposo que al cap dels anys volien oblidar l’horror de la guerra o no volien reviure mals moments. La font principal, per tant, són les mateixes cartes: algunes estan ben conservades, altres malmeses, altres amb un color sèpia molt vell difícil de llegir... Però a mi em va semblar que el material s’havia de recuperar, perquè no només hi havia cartes d’ell, sinó de dos cosins germans que també eren al front. No estem parlant d’una dotzena de cartes, cal tenir en compte que he descartat molts fulls. Hi ha tanta informació que n’hauria pogut fer dos o tres, de llibres. I això que el correu anava com anava i algunes cartes mai arribaven al seu destí...

El sotrac emocional de la primera lectura devia ser molt fort.

El meu pare era una persona que llegia i escrivia molt, sempre ens havia inculcat aquesta afició, gens fàcil treballant de pagès. A casa hi havia molts llibres, però el que no sabia és que també hi havia aquelles cartes. Quan les vaig trobar treballava de professora en una escola i no tenia prou temps, però de seguida vaig pensar a convertir-ho en material literari. No va ser fàcil, perquè a les cartes el meu pare podia posar-hi la data però tenia prohibit revelar la posició per qüestions de seguretat militar. Fins que no em vaig jubilar no em vaig poder dedicar de ple a aquesta feinada. Ell encara era viu però moltes coses ja no les recordava. Solia repetir sempre les mateixes històries, les que conservava amb nitidesa al cap. Em va saber greu no haver-ho trobat abans, li hauria fet moltes més preguntes que ell hauria pogut contestar.

Tot i tenir prohibit revelar on era, en Siset va idear un codi per poder transmetre més o menys on era sense que la censura ho detectés. De manera que la família es feia una idea d’on parava.

M’ho va explicar amb dificultat quan encara era viu i gràcies a això després vaig poder desxifrar-ho en gran part. El codi consistia en números i lletres que es posaven en requadres. Calia anar ajuntant números i lletres fins a formar una seqüència. M’ha costat molt i en alguns casos no ho he aconseguit del tot perquè hi havia referències que només podien conèixer els seus pares o el seu germà. En alguns dels sobres, això sí, hi havia posat dissimuladament en llapis el lloc d’on procedien. Per a mi era bàsic poder-ho classificar tot per dates, si podia ser per ubicacions, i finalment relacionar-ho amb el context històric i amb les cartes escrites també des del front per altres familiars i amics.

És interessant explicar-ho a la gent, això, perquè avui en dia no cal sortir a la tele per publicar un llibre. Pots ser una perfecta desconeguda en aquest món i trobar una editorial. Però no és gens fàcil. Com ho va aconseguir?

Primer vaig buscar llibres escrits sobre la batalla del Segre per comprovar que n’hi havia pocs. Després vaig buscar editorials per proposar-los la idea, i no vaig tenir sort. Jo sempre insistia que sobre la batalla de l’Ebre hi havia molta bibliografia però que, en canvi, de la batalla del Segre hi havia molt poca obra publicada. Per això em semblava clar que el meu llibre podia aportar aquest valor afegit. A més, vaig enganxar l’inici de la pandèmia, que va encallar la programació a totes les editorials. Al final, La Gamberra s’hi va interessar i ho vam tirar endavant. Ha estat fantàstic veure tot el procés, la maquetació, la correcció, la coberta...

És remarcable la gran feinada que fan les editorials petites i mitjanes arreu del país. Tornem al que dèiem abans: si el seu pare fos viu ara mateix, què li preguntaria?

Primer de tot, això que dèiem: per què va tenir les cartes amagades durant tant de temps sense dir-me res. Lògicament després li preguntaria com podria desxifrar més bé els seus codis. En aquest sentit recordo una de les últimes coses que li vaig preguntar i com de xocant em va resultar la resposta. Vaig dir-li: “Pare, tu vares matar algú a la guerra?” I ell em va contestar: “Això no m’ho preguntis mai perquè no t’ho contestaré.” És evident que no era una pregunta fàcil de contestar: es va trobar enmig d’una batalla on l’hi havien fet anar i havia de sobreviure com podia. Sí que recordava perfectament, això sí, l’amic que li van matar, una pèrdua que el va marcar molt. I una de les coses més maques que m’han passat amb aquest llibre és que la família d’aquell noi m’han dit que han superat el dol llegint-lo. Això sí que és gratificant.

D’alguna manera la publicació d’‘Un biberó amb sort’ ha tancat un cercle. En les cartes el seu pare expressa el temor que no arribin a la seva destinació. Ara amb el llibre arribaran també a molts lectors.

Eren cartes escrites quan els combats ho permetien, per això hi ha períodes que no n’enviava, perquè segurament no podia escriure. I n’hi ha també que lamentablement sí que es van perdre. De la mateixa manera que la censura en va interceptar.

Vostè ha optat per la mínima intervenció, reprodueix les cartes tal com van ser escrites, amb els barbarismes o errors que hi pugui haver. I una de les coses que crida l’atenció és el nivell de bona escriptura que tenien aquells nois educats en la República. Bon nivell tant en català com en castellà.

L’escola de la República era molt avançada. El meu pare d’història en sabia molt, la mà de llibres que tenia els tinc jo guardats, una biblioteca impressionant a Rupià. Parlaven com parlava la gent de pagès però escrivien molt bé el català, el sabien molt bé.

Un dels atractius del llibre és justament aquest, que conserva els localismes que també enriqueixen una llengua. Parla dels mosquits, que anomena “rantells”; parla de rondinar, que en diu “botzinar”..., és a dir d’uns localismes molt propis del Baix Empordà.

Són localismes que encara ara es fan servir i que tant de bo no es perdin mai. També vaig mantenir les referències al menjar, que aconseguien gràcies a la generositat de la gent dels masos i pobles per on passaven. Menjaven patates grosses com carbasses, conills de bosc, ous..., aliments senzills que li van servir per descobrir, deia, molt bona gent.

I, malgrat tot, allà no hi va voler tornar més, un cop va haver acabat la guerra.

No, alguna vegada li havíem proposat de tornar a visitar la gent que l’havien acollit, i ell s’hi negava. I això que recordava perfectament el paisatge, les muntanyes nevades que va descobrir, la bellesa natural. Però no és pas que quedés traumatitzat, al revés, sempre va ser una persona mol vital. Li agradava molt el mar, tenia una petita barqueta, i a la bassa que hi havia al mas per regar ens hi va ensenyar a nedar.

També parla dels joves que es van negar a anar a la guerra, que s’amagaven perquè no els mobilitzessin. Els emboscats.

Aquests sí que s’havien d’amagar bé perquè algú els podia denunciar. A tots els pobles hi havia dos bàndols. A Rupià tenim una muntanya que anomenem Promontori, doncs els emboscats arribaven fins allà dalt i després passaven cap a les muntanyes.

Els bàndols separats per un conflicte armat. I és aquí on sorgeix una de les reflexions que suscita el llibre. Tots aquells joves que havien sobreviscut a la guerra després van haver de sobreviure a la pau. És a dir, van haver de triar entre adaptar-se a la nova situació o exiliar-se. El seu pare va ser dels que es van quedar.

A casa hi havia feina. El seu germà era més petit i el seu pare necessitava més mans. Era una feina feixuga, dedicada al conreu i al bestiar. Ell era el gran, l’hereu, i havia de tenir cura de la família. Altres van preferir fer cap a França...

Al final es va convertir ni més ni menys que en el sometent...

La gent del nou règim l’hi va demanar pel bon comportament. Ell el que volia era tornar a casa...

En Siset també va ajudar molts altres nois, per exemple els que no sabien ni llegir ni escriure.

Escrivia cartes per als companys i per als mateixos comandaments. Durant un temps el van posar a pelar patates i al final els companys li pelaven les patates a canvi que els escrivís les cartes. S’ajudaven els uns als altres.

L’escriptura convertida en una eina per sobreviure. Vostè li dedica el llibre a la seva mare, l’Adela. Com creu que va viure ella aquells silencis?

Aquest llibre m’ha portat molts records de la infantesa i dels meus pares. Els coneixia treballant, tirant endavant una família. I no només la família: recordo una mestra de Rupià que no tenia sostre i vivia també a casa. Era una casa amb molta vida i amb molta feina, penso que això els va ajudar a deixar enrere els mals moments de la guerra. M’adono que al llarg de la vida potser hi havia d’haver parlat més, que me n’havia d’haver preocupat més. Em sap greu no haver-hi tingut converses més llargues. Ens va faltar temps.

Acabem parlant dels fills, precisament, dels seus, dels seus nets, de fet. Han llegit el llibre, n’han fet un treball i han tret bona nota.

La meva neta, que té quinze anys, havia de fer un treball d’anglès i com que tenia el llibre a mà va dir: “Saps què?, explicaré el llibre de l’avi.” La professora va quedar gratament sorpresa i li va posar un 10. Els professors la van animar a llegir-ho a classe, fins i tot l’altre dia em vaig trobar una amiga que em va aconsellar que porti el llibre a les escoles, perquè les noves generacions vegin que una cosa així no s’ha d’oblidar, sinó que, al revés, s’ha de donar a conèixer, s’ha de saber, s’ha de compartir.

Les converses pendents amb els pares

Nascuda a Rupià, al Baix Empordà, però molt viatgera, Glòria Rebugent fa amb aquest llibre un homenatge a la supervivència en el trànsit vital que va de la joventut a la maduresa i la mort. Un recorregut protagonitzat pel seu propi pare, en Narcís, soldat de la lleva del biberó forçat a combatre durant la Guerra Civil espanyola en la poc coneguda batalla del Segre. L’autora, filòloga, diplomada en comerç i tenidoria de llibres, va créixer al mas on els seus pares feien de masovers, envoltada dels llibres que en Siset acumulava, envoltada també del silenci que tota una generació va teixir a l’entorn de la guerra. Ara aquest silenci el trenca amb un llibre que recull les cartes escrites pel pare i per altres joves mobilitzats. Igualment, reflexiona sobre el pas del temps i sobre les converses que sempre tenim pendents amb els progenitors.