Opinió

GLÒRIA REBUGENT

LLETRES

“Li vaig dir: «Pare, tu vas matar algú a la guerra?»”

Ordenar per data i ubicació les seves cartes enviades des del front ha estat possible després de desxifrar el codi
L’escola de la República era molt avançada. A les cartes es veu que bé que escrivien en català i castellà els nois

Hi ha lli­bres que tenen un valor afe­git: la història que els des­en­ca­dena. És el cas d’Un biberó amb sort, escrit per Glòria Rebu­gent i publi­cat per l’edi­to­rial La Gam­berra, una novel·la que no és una novel·la, escrita des de la no-ficció a par­tir de les car­tes que va escriure des del front de la Guerra Civil espa­nyola en Siset, el pare de l’autora, un noi mobi­lit­zat quan només tenia dis­set anys i que sim­bo­litza la carn de canó amb què els gene­rals con­ver­tei­xen les joves gene­ra­ci­ons quan entren en joc els con­flic­tes armats. Un tema, des­gra­ci­a­da­ment, que mai perd actu­a­li­tat.

Comen­cem pel prin­cipi. Un dia, rere un moble del men­ja­dor de casa seva, va des­co­brir un petit tre­sor que ara s’ha con­ver­tit en lli­bre.
Sí, i tant. Tot va començar d’aquesta manera. Ho devia ama­gar el meu avi i no sé si la meva mare ho va arri­bar a saber. Aca­bada la guerra era perillós guar­dar coses així, no sabies mai què et podia pas­sar si ho des­co­brien els fran­quis­tes, que havien gua­nyat. Eren car­tes escri­tes pel meu pare quan tenia dis­set anys i que havien estat envol­ta­des d’un silenci abso­lut. El moble feia un encaix a la paret amb espai per posar-hi el feix de car­tes, lli­ga­des amb un cor­dill. Em va sem­blar una tro­ba­lla sor­pre­nent i valu­osa.
El seu pare i el seu avi van actuar amb molta prudència, no en par­la­ven però no van arri­bar a des­truir-les, les car­tes. Van deci­dir con­ser­var-les perquè mal­grat aquest secre­tisme hi dona­ven molta importància, a aquell tes­ti­moni escrit.
És una prudència que encara avui dura. Després de tro­bar les car­tes vaig inten­tar entre­vis­tar-me amb molta gent que no en va voler par­lar. Pares, avis, que ho havien vis­cut i ho havien dei­xat enrere. Suposo que al cap dels anys volien obli­dar l’hor­ror de la guerra o no volien reviure mals moments. La font prin­ci­pal, per tant, són les matei­xes car­tes: algu­nes estan ben con­ser­va­des, altres mal­me­ses, altres amb un color sèpia molt vell difícil de lle­gir... Però a mi em va sem­blar que el mate­rial s’havia de recu­pe­rar, perquè no només hi havia car­tes d’ell, sinó de dos cosins ger­mans que també eren al front. No estem par­lant d’una dot­zena de car­tes, cal tenir en compte que he des­car­tat molts fulls. Hi ha tanta infor­mació que n’hau­ria pogut fer dos o tres, de lli­bres. I això que el cor­reu anava com anava i algu­nes car­tes mai arri­ba­ven al seu destí...
El sotrac emo­ci­o­nal de la pri­mera lec­tura devia ser molt fort.
El meu pare era una per­sona que lle­gia i escri­via molt, sem­pre ens havia incul­cat aquesta afició, gens fàcil tre­ba­llant de pagès. A casa hi havia molts lli­bres, però el que no sabia és que també hi havia aque­lles car­tes. Quan les vaig tro­bar tre­ba­llava de pro­fes­sora en una escola i no tenia prou temps, però de seguida vaig pen­sar a con­ver­tir-ho en mate­rial lite­rari. No va ser fàcil, perquè a les car­tes el meu pare podia posar-hi la data però tenia pro­hi­bit reve­lar la posició per qüesti­ons de segu­re­tat mili­tar. Fins que no em vaig jubi­lar no em vaig poder dedi­car de ple a aquesta fei­nada. Ell encara era viu però mol­tes coses ja no les recor­dava. Solia repe­tir sem­pre les matei­xes històries, les que con­ser­vava amb niti­desa al cap. Em va saber greu no haver-ho tro­bat abans, li hau­ria fet mol­tes més pre­gun­tes que ell hau­ria pogut con­tes­tar.
Tot i tenir pro­hi­bit reve­lar on era, en Siset va idear un codi per poder trans­me­tre més o menys on era sense que la cen­sura ho detectés. De manera que la família es feia una idea d’on parava.
M’ho va expli­car amb difi­cul­tat quan encara era viu i gràcies a això després vaig poder des­xi­frar-ho en gran part. El codi con­sis­tia en números i lle­tres que es posa­ven en requa­dres. Calia anar ajun­tant números i lle­tres fins a for­mar una seqüència. M’ha cos­tat molt i en alguns casos no ho he acon­se­guit del tot perquè hi havia referències que només podien conèixer els seus pares o el seu germà. En alguns dels sobres, això sí, hi havia posat dis­si­mu­la­da­ment en lla­pis el lloc d’on pro­ce­dien. Per a mi era bàsic poder-ho clas­si­fi­car tot per dates, si podia ser per ubi­ca­ci­ons, i final­ment rela­ci­o­nar-ho amb el con­text històric i amb les car­tes escri­tes també des del front per altres fami­li­ars i amics.
És interes­sant expli­car-ho a la gent, això, perquè avui en dia no cal sor­tir a la tele per publi­car un lli­bre. Pots ser una per­fecta des­co­ne­guda en aquest món i tro­bar una edi­to­rial. Però no és gens fàcil. Com ho va acon­se­guir?
Pri­mer vaig bus­car lli­bres escrits sobre la bata­lla del Segre per com­pro­var que n’hi havia pocs. Després vaig bus­car edi­to­ri­als per pro­po­sar-los la idea, i no vaig tenir sort. Jo sem­pre insis­tia que sobre la bata­lla de l’Ebre hi havia molta bibli­o­gra­fia però que, en canvi, de la bata­lla del Segre hi havia molt poca obra publi­cada. Per això em sem­blava clar que el meu lli­bre podia apor­tar aquest valor afe­git. A més, vaig engan­xar l’inici de la pandèmia, que va enca­llar la pro­gra­mació a totes les edi­to­ri­als. Al final, La Gam­berra s’hi va interes­sar i ho vam tirar enda­vant. Ha estat fantàstic veure tot el procés, la maque­tació, la cor­recció, la coberta...
És remar­ca­ble la gran fei­nada que fan les edi­to­ri­als peti­tes i mit­ja­nes arreu del país. Tor­nem al que dèiem abans: si el seu pare fos viu ara mateix, què li pre­gun­ta­ria?
Pri­mer de tot, això que dèiem: per què va tenir les car­tes ama­ga­des durant tant de temps sense dir-me res. Lògica­ment després li pre­gun­ta­ria com podria des­xi­frar més bé els seus codis. En aquest sen­tit recordo una de les últi­mes coses que li vaig pre­gun­tar i com de xocant em va resul­tar la res­posta. Vaig dir-li: “Pare, tu vares matar algú a la guerra?” I ell em va con­tes­tar: “Això no m’ho pre­gun­tis mai perquè no t’ho con­tes­taré.” És evi­dent que no era una pre­gunta fàcil de con­tes­tar: es va tro­bar enmig d’una bata­lla on l’hi havien fet anar i havia de sobre­viure com podia. Sí que recor­dava per­fec­ta­ment, això sí, l’amic que li van matar, una pèrdua que el va mar­car molt. I una de les coses més maques que m’han pas­sat amb aquest lli­bre és que la família d’aquell noi m’han dit que han superat el dol lle­gint-lo. Això sí que és gra­ti­fi­cant.
D’alguna manera la publi­cació d’‘Un biberó amb sort’ ha tan­cat un cer­cle. En les car­tes el seu pare expressa el temor que no arri­bin a la seva des­ti­nació. Ara amb el lli­bre arri­ba­ran també a molts lec­tors.
Eren car­tes escri­tes quan els com­bats ho per­me­tien, per això hi ha períodes que no n’envi­ava, perquè segu­ra­ment no podia escriure. I n’hi ha també que lamen­ta­ble­ment sí que es van per­dre. De la mateixa manera que la cen­sura en va inter­cep­tar.
Vostè ha optat per la mínima inter­venció, repro­du­eix les car­tes tal com van ser escri­tes, amb els bar­ba­ris­mes o errors que hi pugui haver. I una de les coses que crida l’atenció és el nivell de bona escrip­tura que tenien aquells nois edu­cats en la República. Bon nivell tant en català com en cas­tellà.
L’escola de la República era molt avançada. El meu pare d’història en sabia molt, la mà de lli­bres que tenia els tinc jo guar­dats, una bibli­o­teca impres­si­o­nant a Rupià. Par­la­ven com par­lava la gent de pagès però escri­vien molt bé el català, el sabien molt bé.
Un dels atrac­tius del lli­bre és jus­ta­ment aquest, que con­serva els loca­lis­mes que també enri­quei­xen una llen­gua. Parla dels mos­quits, que ano­mena “ran­tells”; parla de ron­di­nar, que en diu “bot­zi­nar”..., és a dir d’uns loca­lis­mes molt pro­pis del Baix Empordà.
Són loca­lis­mes que encara ara es fan ser­vir i que tant de bo no es per­din mai. També vaig man­te­nir les referències al men­jar, que acon­se­guien gràcies a la gene­ro­si­tat de la gent dels masos i pobles per on pas­sa­ven. Men­ja­ven pata­tes gros­ses com car­bas­ses, conills de bosc, ous..., ali­ments sen­zills que li van ser­vir per des­co­brir, deia, molt bona gent.
I, mal­grat tot, allà no hi va voler tor­nar més, un cop va haver aca­bat la guerra.
No, alguna vegada li havíem pro­po­sat de tor­nar a visi­tar la gent que l’havien aco­llit, i ell s’hi negava. I això que recor­dava per­fec­ta­ment el pai­satge, les mun­ta­nyes neva­des que va des­co­brir, la bellesa natu­ral. Però no és pas que quedés trau­ma­tit­zat, al revés, sem­pre va ser una per­sona mol vital. Li agra­dava molt el mar, tenia una petita bar­queta, i a la bassa que hi havia al mas per regar ens hi va ense­nyar a nedar.
També parla dels joves que es van negar a anar a la guerra, que s’ama­ga­ven perquè no els mobi­lit­zes­sin. Els embos­cats.
Aquests sí que s’havien d’ama­gar bé perquè algú els podia denun­ciar. A tots els pobles hi havia dos bàndols. A Rupià tenim una mun­ta­nya que ano­me­nem Pro­mon­tori, doncs els embos­cats arri­ba­ven fins allà dalt i després pas­sa­ven cap a les mun­ta­nyes.
Els bàndols sepa­rats per un con­flicte armat. I és aquí on sor­geix una de les refle­xi­ons que sus­cita el lli­bre. Tots aquells joves que havien sobre­vis­cut a la guerra després van haver de sobre­viure a la pau. És a dir, van haver de triar entre adap­tar-se a la nova situ­ació o exi­liar-se. El seu pare va ser dels que es van que­dar.
A casa hi havia feina. El seu germà era més petit i el seu pare neces­si­tava més mans. Era una feina fei­xuga, dedi­cada al con­reu i al bes­tiar. Ell era el gran, l’hereu, i havia de tenir cura de la família. Altres van pre­fe­rir fer cap a França...
Al final es va con­ver­tir ni més ni menys que en el some­tent...
La gent del nou règim l’hi va dema­nar pel bon com­por­ta­ment. Ell el que volia era tor­nar a casa...
En Siset també va aju­dar molts altres nois, per exem­ple els que no sabien ni lle­gir ni escriure.
Escri­via car­tes per als com­panys i per als matei­xos coman­da­ments. Durant un temps el van posar a pelar pata­tes i al final els com­panys li pela­ven les pata­tes a canvi que els escrivís les car­tes. S’aju­da­ven els uns als altres.
L’escrip­tura con­ver­tida en una eina per sobre­viure. Vostè li dedica el lli­bre a la seva mare, l’Adela. Com creu que va viure ella aquells silen­cis?
Aquest lli­bre m’ha por­tat molts records de la infan­tesa i dels meus pares. Els conei­xia tre­ba­llant, tirant enda­vant una família. I no només la família: recordo una mes­tra de Rupià que no tenia sos­tre i vivia també a casa. Era una casa amb molta vida i amb molta feina, penso que això els va aju­dar a dei­xar enrere els mals moments de la guerra. M’adono que al llarg de la vida pot­ser hi havia d’haver par­lat més, que me n’havia d’haver pre­o­cu­pat més. Em sap greu no haver-hi tin­gut con­ver­ses més llar­gues. Ens va fal­tar temps.
Aca­bem par­lant dels fills, pre­ci­sa­ment, dels seus, dels seus nets, de fet. Han lle­git el lli­bre, n’han fet un tre­ball i han tret bona nota.
La meva neta, que té quinze anys, havia de fer un tre­ball d’anglès i com que tenia el lli­bre a mà va dir: “Saps què?, expli­caré el lli­bre de l’avi.” La pro­fes­sora va que­dar gra­ta­ment sor­presa i li va posar un 10. Els pro­fes­sors la van ani­mar a lle­gir-ho a classe, fins i tot l’altre dia em vaig tro­bar una amiga que em va acon­se­llar que porti el lli­bre a les esco­les, perquè les noves gene­ra­ci­ons vegin que una cosa així no s’ha d’obli­dar, sinó que, al revés, s’ha de donar a conèixer, s’ha de saber, s’ha de com­par­tir.

Les converses pendents amb els pares

Nascuda a Rupià, al Baix Empordà, però molt viatgera, Glòria Rebugent fa amb aquest llibre un homenatge a la supervivència en el trànsit vital que va de la joventut a la maduresa i la mort. Un recorregut protagonitzat pel seu propi pare, en Narcís, soldat de la lleva del biberó forçat a combatre durant la Guerra Civil espanyola en la poc coneguda batalla del Segre. L’autora, filòloga, diplomada en comerç i tenidoria de llibres, va créixer al mas on els seus pares feien de masovers, envoltada dels llibres que en Siset acumulava, envoltada també del silenci que tota una generació va teixir a l’entorn de la guerra. Ara aquest silenci el trenca amb un llibre que recull les cartes escrites pel pare i per altres joves mobilitzats. Igualment, reflexiona sobre el pas del temps i sobre les converses que sempre tenim pendents amb els progenitors.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.