“Li vaig dir: «Pare, tu vas matar algú a la guerra?»”

Sí, i tant. Tot va començar d’aquesta manera. Ho devia ama­gar el meu avi i no sé si la meva mare ho va arri­bar a saber. Aca­bada la guerra era perillós guar­dar coses així, no sabies mai què et podia pas­sar si ho des­co­brien els fran­quis­tes, que havien gua­nyat. Eren car­tes escri­tes pel meu pare quan tenia dis­set anys i que havien estat envol­ta­des d’un silenci abso­lut. El moble feia un encaix a la paret amb espai per posar-hi el feix de car­tes, lli­ga­des amb un cor­dill. Em va sem­blar una tro­ba­lla sor­pre­nent i valu­osa.

És una prudència que encara avui dura. Després de tro­bar les car­tes vaig inten­tar entre­vis­tar-me amb molta gent que no en va voler par­lar. Pares, avis, que ho havien vis­cut i ho havien dei­xat enrere. Suposo que al cap dels anys volien obli­dar l’hor­ror de la guerra o no volien reviure mals moments. La font prin­ci­pal, per tant, són les matei­xes car­tes: algu­nes estan ben con­ser­va­des, altres mal­me­ses, altres amb un color sèpia molt vell difícil de lle­gir... Però a mi em va sem­blar que el mate­rial s’havia de recu­pe­rar, perquè no només hi havia car­tes d’ell, sinó de dos cosins ger­mans que també eren al front. No estem par­lant d’una dot­zena de car­tes, cal tenir en compte que he des­car­tat molts fulls. Hi ha tanta infor­mació que n’hau­ria pogut fer dos o tres, de lli­bres. I això que el cor­reu anava com anava i algu­nes car­tes mai arri­ba­ven al seu destí...

El meu pare era una per­sona que lle­gia i escri­via molt, sem­pre ens havia incul­cat aquesta afició, gens fàcil tre­ba­llant de pagès. A casa hi havia molts lli­bres, però el que no sabia és que també hi havia aque­lles car­tes. Quan les vaig tro­bar tre­ba­llava de pro­fes­sora en una escola i no tenia prou temps, però de seguida vaig pen­sar a con­ver­tir-ho en mate­rial lite­rari. No va ser fàcil, perquè a les car­tes el meu pare podia posar-hi la data però tenia pro­hi­bit reve­lar la posició per qüesti­ons de segu­re­tat mili­tar. Fins que no em vaig jubi­lar no em vaig poder dedi­car de ple a aquesta fei­nada. Ell encara era viu però mol­tes coses ja no les recor­dava. Solia repe­tir sem­pre les matei­xes històries, les que con­ser­vava amb niti­desa al cap. Em va saber greu no haver-ho tro­bat abans, li hau­ria fet mol­tes més pre­gun­tes que ell hau­ria pogut con­tes­tar.

M’ho va expli­car amb difi­cul­tat quan encara era viu i gràcies a això després vaig poder des­xi­frar-ho en gran part. El codi con­sis­tia en números i lle­tres que es posa­ven en requa­dres. Calia anar ajun­tant números i lle­tres fins a for­mar una seqüència. M’ha cos­tat molt i en alguns casos no ho he acon­se­guit del tot perquè hi havia referències que només podien conèixer els seus pares o el seu germà. En alguns dels sobres, això sí, hi havia posat dis­si­mu­la­da­ment en lla­pis el lloc d’on pro­ce­dien. Per a mi era bàsic poder-ho clas­si­fi­car tot per dates, si podia ser per ubi­ca­ci­ons, i final­ment rela­ci­o­nar-ho amb el con­text històric i amb les car­tes escri­tes també des del front per altres fami­li­ars i amics.

Pri­mer vaig bus­car lli­bres escrits sobre la bata­lla del Segre per com­pro­var que n’hi havia pocs. Després vaig bus­car edi­to­ri­als per pro­po­sar-los la idea, i no vaig tenir sort. Jo sem­pre insis­tia que sobre la bata­lla de l’Ebre hi havia molta bibli­o­gra­fia però que, en canvi, de la bata­lla del Segre hi havia molt poca obra publi­cada. Per això em sem­blava clar que el meu lli­bre podia apor­tar aquest valor afe­git. A més, vaig engan­xar l’inici de la pandèmia, que va enca­llar la pro­gra­mació a totes les edi­to­ri­als. Al final, La Gam­berra s’hi va interes­sar i ho vam tirar enda­vant. Ha estat fantàstic veure tot el procés, la maque­tació, la cor­recció, la coberta...

Pri­mer de tot, això que dèiem: per què va tenir les car­tes ama­ga­des durant tant de temps sense dir-me res. Lògica­ment després li pre­gun­ta­ria com podria des­xi­frar més bé els seus codis. En aquest sen­tit recordo una de les últi­mes coses que li vaig pre­gun­tar i com de xocant em va resul­tar la res­posta. Vaig dir-li: “Pare, tu vares matar algú a la guerra?” I ell em va con­tes­tar: “Això no m’ho pre­gun­tis mai perquè no t’ho con­tes­taré.” És evi­dent que no era una pre­gunta fàcil de con­tes­tar: es va tro­bar enmig d’una bata­lla on l’hi havien fet anar i havia de sobre­viure com podia. Sí que recor­dava per­fec­ta­ment, això sí, l’amic que li van matar, una pèrdua que el va mar­car molt. I una de les coses més maques que m’han pas­sat amb aquest lli­bre és que la família d’aquell noi m’han dit que han superat el dol lle­gint-lo. Això sí que és gra­ti­fi­cant.

Eren car­tes escri­tes quan els com­bats ho per­me­tien, per això hi ha períodes que no n’envi­ava, perquè segu­ra­ment no podia escriure. I n’hi ha també que lamen­ta­ble­ment sí que es van per­dre. De la mateixa manera que la cen­sura en va inter­cep­tar.

L’escola de la República era molt avançada. El meu pare d’història en sabia molt, la mà de lli­bres que tenia els tinc jo guar­dats, una bibli­o­teca impres­si­o­nant a Rupià. Par­la­ven com par­lava la gent de pagès però escri­vien molt bé el català, el sabien molt bé.

Són loca­lis­mes que encara ara es fan ser­vir i que tant de bo no es per­din mai. També vaig man­te­nir les referències al men­jar, que acon­se­guien gràcies a la gene­ro­si­tat de la gent dels masos i pobles per on pas­sa­ven. Men­ja­ven pata­tes gros­ses com car­bas­ses, conills de bosc, ous..., ali­ments sen­zills que li van ser­vir per des­co­brir, deia, molt bona gent.

No, alguna vegada li havíem pro­po­sat de tor­nar a visi­tar la gent que l’havien aco­llit, i ell s’hi negava. I això que recor­dava per­fec­ta­ment el pai­satge, les mun­ta­nyes neva­des que va des­co­brir, la bellesa natu­ral. Però no és pas que quedés trau­ma­tit­zat, al revés, sem­pre va ser una per­sona mol vital. Li agra­dava molt el mar, tenia una petita bar­queta, i a la bassa que hi havia al mas per regar ens hi va ense­nyar a nedar.

Aquests sí que s’havien d’ama­gar bé perquè algú els podia denun­ciar. A tots els pobles hi havia dos bàndols. A Rupià tenim una mun­ta­nya que ano­me­nem Pro­mon­tori, doncs els embos­cats arri­ba­ven fins allà dalt i després pas­sa­ven cap a les mun­ta­nyes.

A casa hi havia feina. El seu germà era més petit i el seu pare neces­si­tava més mans. Era una feina fei­xuga, dedi­cada al con­reu i al bes­tiar. Ell era el gran, l’hereu, i havia de tenir cura de la família. Altres van pre­fe­rir fer cap a França...

La gent del nou règim l’hi va dema­nar pel bon com­por­ta­ment. Ell el que volia era tor­nar a casa...

Escri­via car­tes per als com­panys i per als matei­xos coman­da­ments. Durant un temps el van posar a pelar pata­tes i al final els com­panys li pela­ven les pata­tes a canvi que els escrivís les car­tes. S’aju­da­ven els uns als altres.

Aquest lli­bre m’ha por­tat molts records de la infan­tesa i dels meus pares. Els conei­xia tre­ba­llant, tirant enda­vant una família. I no només la família: recordo una mes­tra de Rupià que no tenia sos­tre i vivia també a casa. Era una casa amb molta vida i amb molta feina, penso que això els va aju­dar a dei­xar enrere els mals moments de la guerra. M’adono que al llarg de la vida pot­ser hi havia d’haver par­lat més, que me n’havia d’haver pre­o­cu­pat més. Em sap greu no haver-hi tin­gut con­ver­ses més llar­gues. Ens va fal­tar temps.

La meva neta, que té quinze anys, havia de fer un tre­ball d’anglès i com que tenia el lli­bre a mà va dir: “Saps què?, expli­caré el lli­bre de l’avi.” La pro­fes­sora va que­dar gra­ta­ment sor­presa i li va posar un 10. Els pro­fes­sors la van ani­mar a lle­gir-ho a classe, fins i tot l’altre dia em vaig tro­bar una amiga que em va acon­se­llar que porti el lli­bre a les esco­les, perquè les noves gene­ra­ci­ons vegin que una cosa així no s’ha d’obli­dar, sinó que, al revés, s’ha de donar a conèixer, s’ha de saber, s’ha de com­par­tir.