Pedregada còsmica

Començarem a rebre, ja es veu venir, infor­ma­ci­ons con­tra­dictòries sobre la cai­guda del labo­ra­tori de l’espai Sky­lab, pre­vista per al mes de juliol. La veri­tat és que no es pot saber, amb temps, la data i el lloc de la cai­guda.

La pri­mera notícia pro­vocà una alarma per­fec­ta­ment jus­ti­fi­cada. Durant segles s’ha con­si­de­rat la pos­si­bi­li­tat que el pla­neta Terra topés amb algun cos side­ral, però ens han tran­quil·lit­zat asse­gu­rant que les pos­si­bi­li­tats eren ínfi­mes. Davant un perill tan remot, la gent s’ha dedi­cat a obli­dar el tema i a pre­o­cu­par-se de pro­ble­mes més reals i és urgents. Ara, però, l’amenaça és certa i el risc, evi­dent.

Tot i la des­in­te­gració d’una bona part de les vui­tanta tones de l’Sky­lab que es pro­duirà quan entrarà en con­tacte amb l’atmos­fera, cen­te­nars de frag­ments de la màquina ens “plou­ran” al damunt. Són tros­sos que pesa­ran una colla de qui­los i que la força de la cai­guda con­ver­tirà en veri­ta­bles bom­bes. Aquesta és la pura rea­li­tat. El que més pre­o­cupa, com és natu­ral, és on cau­ran. En aquests moments l’òrbita de l’apa­rell passa per damunt de zones molt pobla­des d’Europa, d’Amèrica i d’Àsia, i com que també passa sobre el mar els opti­mis­tes espon­ta­nis, i els opti­mis­tes d’encàrrec, ja han deci­dit que la pedre­gada caurà a l’aigua. Els científics, però, no s’han estat de donar una infor­mació que no ha estat des­men­tida: les res­tes de l’Sky­lab ani­ran caient en un immens cor­re­dor de 1.600 quilòmetres de llar­gada i d’un cen­te­nar de quilòmetres d’ample. És una dis­persió, doncs, que amenaça molta gent.

Ara diuen que els tècnics con­fien poder con­tro­lar una mica la cai­guda, de manera que s’eviti l’impacte amb les zones més habi­ta­des. Però si no s’acon­se­gueix que cai­gui al mar, la “pluja” sòlida con­ti­nuarà essent una jugada de ruleta. De fet, l’únic que sem­bla que ha can­viat després de les últi­mes ope­ra­ci­ons que s’han fet des de Hous­ton és que es comp­tarà amb una “indi­cació” sobre la zona apro­xi­mada de cai­guda “de tres a sis hores abans” del des­as­tre.

Se suposa, per tant, que hi haurà un ser­vei –a par­tir de pri­mers de juliol– de con­tacte per­ma­nent i urgent entre Hous­ton i tots els països del món per tal de pro­por­ci­o­nar l’última infor­mació, i que les zones afec­ta­des puguin adop­tar alguna mesura d’emergència. Dic “se suposa”, perquè quan va caure aquell altre apa­rell –al Canadà– l’opinió pública fou man­tin­guda en una ignorància abso­luta. Sem­bla que els governs tenen l’obli­gació moral de donar temps als ciu­ta­dans perquè bus­quin un refugi adi­ent. Pas­sar-se qua­tre o cinc hores mirant el cel per veure bai­xar la bomba amb l’espe­rança d’esqui­var-la fent [una finta] és d’una ingenuïtat suïcida, perquè no hi ha temps mate­rial de veure-la venir.

Espe­rem dues coses: la pri­mera, que aquesta vegada no ens enga­nyin. La segona, que hi hagi una còpia del pro­jecte d’Esta­tut ben pro­te­gida, no fos cas que un tros de l’Sky­lab caigués sobre l’ori­gi­nal i el des­truís. Perquè hi ha qui sos­pita que tot ple­gat és una altra ope­ració del senyor Suárez per a ajor­nar-ne l’apro­vació.