Respostes a un problema

Joven­tuts Musi­cals de Cata­lu­nya ha impul­sat l’edició d’un opus­cle dedi­cat a pre­sen­tar la per­so­na­li­tat d’Antoni Ros-Marbà. En aques­tes pàgines el nos­tre direc­tor d’orques­tra s’explica força àmpli­a­ment sobre una sèrie d’aspec­tes pro­fes­si­o­nals, però també sobre el seu món d’idees, de sen­ti­ments i d’experiències vitals. El peri­o­dista i crític musi­cal Antoni Batista signa aquest text, que és el resul­tat d’una llarga con­versa.

Les dot­ze­nes de res­pos­tes d’Antoni Ros-Marbà podrien pro­vo­car molts comen­ta­ris, però recu­llo només la referència a un tema que dar­re­ra­ment és “moda” (dins la mino­ria, és clar, que s’interessa per la cul­tura).

Pre­gunta: “És con­ve­ni­ent de soci­a­lit­zar la difusió de la música simfònica, ampliar el seu espec­tre d’audi­tori?” Res­posta: “D’això se n’ha par­lat molt i s’hi ha fet molta demagògia. Sí, evi­dent­ment, s’ha de soci­a­lit­zar, fins i tot de vega­des s’ha par­lat de si una orques­tra ha d’anar a tocar en una fàbrica... És clar que pot anar-hi, però crec que això és fer una dis­cri­mi­nació del mateix audi­tori. La gent ha de pen­sar que la sala de con­certs és per a tot­hom. Està molt bé això de fer fes­ti­vals als bar­ris, però per què els bar­ris no poden anar al Palau?”

Pre­gunta: “Pot­ser per les remi­niscències simbòliques que el Palau és patri­moni d’una deter­mi­nada classe social”. Res­posta: “Sí, però això és absurd. La gent pot anar al Palau perquè sap que és una sala amb una acústica i perquè fun­ci­o­nal­ment sona millor. Anar al Palau no ha de con­di­ci­o­nar un tre­ba­lla­dor. A més, avui dia, els preus, sobre­tot els de l’Orques­tra Ciu­tat de Bar­ce­lona, són a l’abast de qual­se­vol but­xaca. Això és un procés de men­ta­lit­zació en el qual s’ha d’evi­tar fer demagògia”.

Sí, cal no “liqui­dar” el pro­blema massa fàcil­ment, dic­ta­mi­nant que si hi ha molta gent que no s’interessa per anar a un con­cert és perquè els con­certs són cars, la música és una acti­vi­tat “bur­gesa” i els con­certs es fan en un local allu­nyat i impo­sant. Més cars són els toros i el fut­bol, més rics són els tore­ros i els fut­bo­lis­tes que no els músics, i la gent s’arriba a la plaça o a l’estadi per lluny que en vis­quin. Hi ha hagut alguns admi­ra­bles esforços per fer música als bar­ris –conec el cas de la Coo­pe­ra­tiva Cul­tu­ral Roca-Gui­narda, que ha pre­sen­tat excel·lents con­certs al Gui­nardó– i més d’una vegada no hi ha hagut aque­lla res­posta popu­lar que sig­ni­fi­ca­ria: “Això és el que volíem!” No vull dir que s’hagi d’aban­do­nar aquesta tasca, al con­trari. Però el pro­blema és més greu, i la sim­ple des­cen­tra­lit­zació no és la fórmula màgica per a resol­dre’l. Ja fa temps que es fa un excel·lent tea­tre al Lliure de Gràcia, i els espec­ta­dors gra­ci­encs s’hi poden comp­tar amb els dits: en tro­ba­reu molts més als tea­tres de l’Eixam­ple o del Paral·lel. En canvi el Lliure ha fet ple, cada dia, amb gent d’altres bar­ris. I al Palau de la Música he coin­ci­dit, més d’una vegada, amb amics de Mataró que hi vénen i se’n tor­nen en tren.

Em sem­bla que fou Oscar Wilde qui va dir que no és l’art el que s’ha de fer “popu­lar”, sinó el poble qui s’ha de fer “artístic”. I això, que suposa una revo­lució veri­ta­ble­ment humanística i social, no és a l’abast dels abne­gats orga­nit­za­dors de con­certs als poblets i als bar­ris.