La crisi turística d’enguany ha estat comentada des de molts punts de vista, entre els quals figuren, com és natural, la influència de les accions terroristes en l’opinió pública estrangera. Però a més d’aquest fet, que en certa manera podríem dir que ha aparegut de sobte, hi ha una sèrie de factors que s’han anat acumulant amb els anys i que estem obligats en consciència a analitzar.

El gran problema és la progressiva pèrdua de qualitat dels serveis que s’ofereixen als turistes. Ja no és possible de continuar amagant el cap sota l’ala, i la primera condició si es volen millorar les coses és acceptar de veure-les tal com són.

Les últimes notícies són la clausura de dues platges a Vilanova i la Geltrú i el risc d’infecció que comporta la platja de Premià, denunciat per l’ajuntament. El mar està contaminat fins a un punt que aquests ajuntaments han fet molt bé d’intervenir. El triomfalisme d’una colla d’anys ha estat funest, perquè ha permès una situació cada vegada més deteriorada i no ha posat en marxa els mecanismes de correcció que els observadors més lúcids no es cansaven –inútilment, és cert– de reclamar.

L’urbanisme turístic ha estat desastrós, i s’ha destruït la qualitat natural de molts paratges.

Els serveis de la majoria d’hotels de les zones turístiques han empitjorat fins a un punt que a vegades és francament escandalós. El menjar que s’hi dóna és deficient, i el personal actua massa sovint amb una indiferència o un menyspreu envers el client que deixa estupefacte qualsevol persona que tingui una certa experiència d’altres zones turístiques europees. La professionalitat sembla extingida, i professionalitat no vol dir només saber dur una colla de plats en una mà, sinó viure d’una manera plena i responsable la relació entre el cambrer, el recepcionista, el mosso, etc i el client.

Després de tants anys no s’han resolt els monumentals embussos en algunes carreteres turístiques de primer ordre.

Les possibilitats d’assistència sanitària i hospitalària en zones on es concentren centenars de milers de persones són tan insuficients com fa deu anys.

No s’ha fet res, doncs, sinó confeccionar estadístiques –discutides– sobre l’arribada de turistes, però no he vist enlloc cap informe sobre què pensen els qui ens visiten sobre la situació de l’oferta turística. És probable que els organismes oficials no s’hagin molestat a investigar-ho.

Ara ja falla el mar. “Però el sol no pot fallar”, deu pensar encara algun dels culpables de tanta inconsciència. I és que ben poca gent ha entès que el turisme era una indústria social; s’ha actuat com si fos una ganga, i les gangues solen donar a la llarga mals resultats.