Opinió

Tribuna

Aprendre llengües per ser tolerants

“La normalització de les llengües cooficials a les Corts evidencia, políticament parlant, que l’Espanya actual és, agradi o no, un país plurinacional i plurilingüe
“Situar la llengua a l’arena política ha estat determinant perquè s’hagi deixat de percebre la riquesa lingüística (d’entendre i parlar) com quelcom que enforteix la nostra cohesió social

Que es pugui par­lar en llengües co-ofi­ci­als al Congrés dels Dipu­tats, o que el català pugui ser reco­ne­gut com a llen­gua ofi­cial a la Unió Euro­pea, no són qüesti­ons menors que només s’hagin de situar en el marc d’una nego­ci­ació per a triar una pre­sidència del Par­la­ment o deter­mi­nar la inves­ti­dura d’un pre­si­dent del govern. Cen­trant-nos en el català, la nor­ma­lit­zació d’aquesta llen­gua a les Corts espa­nyo­les, així com també la pro­tecció ins­ti­tu­ci­o­nal de la Unió, situa la Cata­lu­nya nació com un ens molt més reco­ne­gut del que ho estava abans a tots nivells. La Cata­lu­nya nació s’enfor­teix i es redi­buixa amb traç grui­xut en els mapes.

No podem obli­dar que l’Europa actual és encara una Europa west­fa­li­ana, for­jada sobre uns con­cep­tes d’estat i de nació tan­tes vega­des fusi­o­nats equi­vo­ca­da­ment per aquells que ente­nen l’estat com a pro­ducte d’un èxit de la nació domi­nant davant dels “regi­o­na­lis­mes perifèrics”. La nor­ma­lit­zació de les llengües coo­fi­ci­als a les Corts evi­den­cia, política­ment par­lant, que l’Espa­nya actual és, agradi o no, un país plu­ri­na­ci­o­nal i plu­ri­lingüe. Només falta el colofó de poder situar el català, com a llen­gua ofi­cial, dins de la Unió si es poden sal­var les reticències d’alguns dels estats mem­bres. Però el sim­ple fet que no hi ha hagut un pri­mer cop de porta als nas­sos de la dele­gació espa­nyola ja és un èxit per a tots. I després del català, que ho siguin la resta de llengües coo­fi­ci­als espa­nyo­les.

Malau­ra­da­ment, davant de la potència ins­ti­tu­ci­o­nal, social i inter­na­ci­o­nal del cas­tellà, el català sem­pre con­ti­nuarà estant en perill. Com també ho estan, encara més, l’èuscar o el gallec. Però la salut deli­cada del català s’havia agreu­jat després d’un temps en què, per com­ba­tre les legítimes aspi­ra­ci­ons dels par­tits naci­o­na­lis­tes i inde­pen­den­tis­tes, un par­tit com Ciu­ta­dans havia por­tat el debat lingüístic al ter­reny estric­ta­ment polític amb l’objec­tiu de cons­truir un relat fake de sub­mis­si­ons, impo­si­ci­ons o greu­ges cul­tu­rals cap a qui es volia sen­tir, legítima­ment també, més espa­nyol que català o sim­ple­ment espa­nyol a Cata­lu­nya. D’aquell par­tit ja en que­den ben poques coses, però el seu plan­te­ja­ment en relació al debat lingüístic a Cata­lu­nya l’ha here­tat l’extrema dreta de Vox. El llop s’ha desprès de la pell de xai.

Situar la llen­gua a l’arena política ha estat deter­mi­nant perquè, en la nos­tra quo­ti­di­a­ni­tat, s’hagi dei­xat de per­ce­bre la riquesa lingüística (d’enten­dre i par­lar el català, el cas­tellà i qual­se­vol altra llen­gua) com quel­com que enfor­teix la nos­tra cohesió social. Ans al con­trari, assu­mint que sem­pre hi ha excep­ci­ons i bona fe, també hi ha qui fa gala de no enten­dre el català a la con­sulta mèdica, a les reu­ni­ons de famílies de l’escola o de les asso­ci­a­ci­ons de veïns. “Viure la mater­ni­tat a Bar­ce­lona par­lant exclu­si­va­ment en català és gai­rebé una qui­mera”, em comen­tava una amiga. Ja no diguem, és clar, si ara com ara situem aquesta frase –l’agafo com a exem­ple– en el con­text de les Illes Bale­ars o la Comu­ni­tat Valen­ci­ana, ara que hi ha pac­tes entre el Par­tit Popu­lar i Vox.

Tor­nem al Congrés. Que Gabriel Rufián o Míriam Nogue­ras, per posar dos exem­ples, es diri­gei­xin a l’audi­tori en català i rebin la res­posta del seu inter­lo­cu­tor en cas­tellà, èuscar o gallec ha de nor­ma­lit­zar, també, aque­lla quo­ti­di­a­ni­tat en què jo parli català i el meu veí em res­pon­gui en cas­tellà. Una con­versa a dues llengües, si ens ente­nem, no hau­ria de ser mai un pro­blema perquè l’èxit d’una bona comu­ni­cació és que emis­sor i recep­tor, xer­rin com xer­rin, aca­bin com­pre­nent cor­rec­ta­ment allò que es volen dir, facin ús de la inter­com­prensió. I, si al Congrés, per enten­dre l’èuscar, ens hem de posar auri­cu­lars, ben­vin­guts siguin! Les llengües són un dels actius més impres­cin­di­bles d’una cul­tura, per on aquesta s’expressa i per on es crea una cos­mo­visió.

El fet que en la nos­tra soci­e­tat glo­bal i mul­ti­cul­tu­ral hàgim de viure una quo­ti­di­a­ni­tat plu­ri­lingüe ens hau­ria d’apor­tar més avan­tat­ges que incon­ve­ni­ents. Em fa pen­sar que encu­ri­o­sir-se per la llen­gua del veí ens hau­ria d’aju­dar a ser més tole­rants, ja que entendríem altres mane­res de fer i de ser; des­co­briríem mots per ano­me­nar coses que en la nos­tra llen­gua ens pas­sen per alt, però per a altres són deter­mi­nants d’un ima­gi­nari col·lec­tiu. Malau­ra­da­ment, l’Espa­nya actual encara no és així. La sim­ple imatge dels dipu­tats i dipu­ta­des de Vox retor­nant a Pedro Sánchez l’auri­cu­lar pel qual s’ado­na­rien que català i gallec tam­poc són tan dife­rents del cas­tellà, i també podrien enten­dre l’èuscar, és la cons­ta­tació que la into­lerància i la intran­sigència és un vec­tor d’una deter­mi­nada manera d’enten­dre la nació espa­nyola, més pin­tada de blanc i negre que de colors, que encara té molts segui­dors arreu.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.