Agafin crispetes i seguin còmodament. Un cop sobrepassat l’equador de la campanya electoral, ens arriben aquells dies en què els partits aprofiten per etzibar les darreres fogonades, les que suposadament acaben calant en l’electorat, especialment en els indecisos. És aquell esprint final en què es posa tota la carn a la graella i ja poden comptar que n’hi haurà que en sortirà socarrimada. És un clàssic que, en l’intent desesperat de combatre les enquestes (les públiques i les internes), algú acabi fent una patinada o s’embali amb compromisos top i que després s’hagi d’empassar el gripau. O que el to acabi pujant en decibels però s’acabi convertint en molta fressa per ben bé res.

El més inversemblant acaba sent aquesta mena de joc de cadires de possibles pactes postelectorals. Amb tu, sí; amb tu, no. Avui amb tu, sí; demà amb tu, no. Purs focs artificials perquè és evident que l’aritmètica sortint del 12-M serà la que ho determinarà tot. Allò que dèiem d’empassar-se gripaus, doncs amb els pactes n’hi haurà de grossos que aniran coll avall. Per això és molt important que guardin reserves de crispetes per als dies posteriors al 12-M. Perquè segons com quedi l’arc parlamentari n’hi haurà per llogar-hi cadires. Deixin, doncs, una raconada de crispetes al rebost i recuperin l’hemeroteca del que s’ha dit per comparar després amb el que acabarà sent. Com aquells anuncis que et mostren l’abans i el després. I ara ens podem permetre el luxe de fer-ne befa però la realitat és que en política no tot s’hi val. Les decisions tenen una transcendència en el dia a dia del ciutadà i els pactes no són cap joc. Aquest ara sí, ara no. Aquest ara dic això però demà canvio d’opinió és una falta de respecte vers els votants, que es mereixen saber no només les propostes dels partits sinó també on planten les línies vermelles a l’hora de governar. Que és evident que tothom en té però que no es poden anar movent un metre amunt, un metre avall, en funció del que em convingui a cada moment.