De què riu Hillary Clinton?

Els de l’olla són els de l’olla, deia l’àvia Neus. Quan els de l’olla fan fes­tas­ses i aque­lar­res com la presa de pos­sessió de Trump, sem­pre hi ha el millor de cadas­cuna de les millors cases. No és d’ara. És de temps imme­mo­ri­als. De sem­pre. Mai hi ha mano­bres en les fes­tas­ses dels de l’olla. Pel poble, però sense el poble. És més vell, molt més vell que asseure’s a la tassa del vàter. Que ara els politòlegs i ter­tu­li­ans de l’esquerra caviar es posin les mans al cap perquè l’acte per excel·lència de demos­tració de poder polític fos ple del màxim poder tec­nològic i del màxim poder econòmic (que avui són el mateix), demos­tra com de feliços viuen en les seves bom­bo­lles. Estan indig­nats per l’alt índex de mil­mi­li­o­na­ris que hi havia en la presa de pos­sessió i pel que repre­senta que el mateix Trump sigui mil­mi­li­o­nari i que tin­gui en el seu govern oce­llots que si per­des­sin el 90% de la seva for­tuna con­ti­nu­a­rien sent mil­mi­li­o­na­ris. El cas és que aquesta gent s’ha fet mil­mi­lionària sense ser en el govern i quan gover­na­ven els amics dels que ara es foten les mans al cap, es diguin Obama o Biden en el cas dels Estats Units. S’hi han fet per ells matei­xos o perquè gover­na­ven els que gover­na­ven, els matei­xos que després han estat incapaços d’atu­rar Trump dues vega­des? Res és dife­rent de com ha estat sem­pre a les altes esfe­res. No cal que s’indig­nin. El que indigna és veure riure Hillary Clin­ton, que va fer gran Trump en una cam­pa­nya de pena.