Eufòria

En temps de pandèmia, vam edul­co­rar les res­tric­ci­ons d’afo­ra­ment dels museus. “Ara és l’hora per poder con­tem­plar les obres d’art sense empen­tes ni tufs de suors ali­e­nes.” A mi, sin­ce­ra­ment, estar en un museu buit em va cau­sar tris­tesa, i més aviat em venien ganes de mar­xar-ne. No ho vaig dis­fru­tar gens. També va ser una època en què els direc­tors dels equi­pa­ments van filo­so­far amb una mena de futur en què ja no hi hau­ria grans expo­si­ci­ons dites block­bus­ters, que són aque­lles mina­des d’obres mes­tres i d’artis­tes top vin­gu­des d’arreu, caríssi­mes pels cos­tos del trans­port i les asse­gu­ran­ces. La pandèmia, deien, mar­ca­ria un punt final a un model de museus més vis­tos com a empre­ses que no pas com a ins­ti­tu­ci­ons cul­tu­rals. En la nova era, con­ti­nu­a­ven dient, la recerca de les pròpies col·lec­ci­ons, l’aposta pels artis­tes menys comer­ci­als i l’atenció al públic local, en detri­ment del turístic, gua­nya­rien pes. Cinc anys després, sem­bla bas­tant evi­dent que el model que s’ha aca­bat impo­sant és el mateix que hi havia el 2019. O si més no la forma de comu­ni­car-se a fora i de cele­brar el que es con­si­dera un èxit torna a ser exac­ta­ment la mateixa. Tots, o gai­rebé, els museus de Bar­ce­lona van rebre l’any pas­sat tants o més visi­tants que el de l’últim any abans de la irrupció del virus. No sé pas on ens por­tarà tanta eufòria.