Tribuna
L’eix nacional és social
Els partits polítics espanyols han saltat com feres famolenques per l’acord de Junts amb el PSOE que permetrà el traspàs de competències integrals en matèria d’immigració a Catalunya. De l’extrema dreta a l’extrema esquerra, addictes al concepte suprem d’España, a la defensa més numantina de l’Estat. Del “todo por la Patria”, de la “grande y libre”, de l’“antes una España roja que rota”, de l’afirmació d’una “Constitución que nos dimos entre todos”, de l’“a por ellos”.
Fixem-nos que darrere aquestes frases a vegades cridaneres i exaltades amb olor de conyac barat i suor forta, i d’altres dites des d’una pretesa neutralitat política, hi ha Millán Astray i els generals africanistes més cruels, Franco, Azaña, Negrín, Aznar, Rajoy, Feijóo, Felipe González, Guerra o Vox. Per no esmentar els emmurriats Marchena, Llarena i tants altres togats que fan de contrapoder amb el seu cop d’estat judicial.
El recorregut és el de sempre, el d’una catalanofòbia emmascarada de la forma més variada. Grollera, amb taques i gargots de Podemos i Sumar apel·lant a una enyorada lluita de classes, amb uns tics d’acusacions racistes que ofenen tots els catalans. Qualsevol persona mínimament culta –ni tan sols això, solament cal que sigui una persona informada– sap que Catalunya és, com deia en Vicens Vives, una societat mestissa conformada secularment per tota mena d’emigracions. I, pel que es veu, els seus col·legues dels Comuns no els han passat cap mena de lliçó. És la històrica ceguesa dels “fills” del marxisme davant el nacionalisme, resistent o emergent, que tan bé explica Francesc Mira.
De l’extrema dreta i la dreta extrema no hi ha res diferent del que no hagin dit fa més de 130 anys. Quan Cuba es deslliurà d’Espanya el 1898 i tot seguit aparegué el catalanisme polític, van començar a dir les mateixes atrocitats bàrbares i insults que no han deixat de repetir cada cop que Catalunya fa una reivindicació d’autogovern o aconsegueix un pas més per a l’enfortiment nacional.
Sigui l’homenot català Josep Pla o l’etern valencià Joan Fuster, ambdós es deuen fer un tip de riure a la tomba. L’un i l’altre van ser demonitzats en compartir la frase “el que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres”. Era fer-los enfrontar amb la seva pròpia hipocresia. A Espanya, els nacionalistes espanyols no accepten cap dret nacional que no sigui l’hegemònic seu. Ni en la guerra ni en la pau, ni en dictadura ni en democràcia, ni reivindicant ni negociant. La classe política espanyola està entotsolada en la seva dèria identitària, tancada i excloent. L’espanyolisme té por de la veritable democràcia, té por del joc polític parlamentari sempre fenici en raó dels vots que cadascú aporta i ha rebut dels electors.
Aquest extraordinari acord de competència catalana en la immigració demostra el que de vegades massa sovint no ha entès el nacionalisme català de l’adversari espanyol avui, enemic ahir i potser altre cop enemic demà. L’eix nacional és social perquè engloba tota la societat. Eren un error els crits del 14 d’abril del 1931, en la proclamació de la II República a Barcelona: “Visca Macià, mori Cambó.” És una altra errada no sumar l’eix nacional a Catalunya. L’adversari polític de Puigdemont o de Junqueras o de la CUP no és cap d’ells, sinó el no poder decidir de forma conjunta com ha de seguir la Via Làctia, la llibertat completa, el nacionalisme català. L’exemple el tenim en l’acord pel traspàs de Rodalies reclamat amb el vistiplau dels partits catalans, o el de l’enfortiment de l’Agència Tributària catalana. Els sindicats obrers del gremi del ferrocarril, valgui la contradicció, s’hi oposen per terra, mar i aire, sense cap mena de vergonya. Classe social? Sí, naturalment, la seva “española y olé”. Tot i haver-hi sospites que alguna cosa put en tant desgavell d’horaris, màquines aturades, instruments espatllats o altres suposats xantatges. Aquí cal sumar-hi el no invertir-hi res de fa anys i panys.
Si parlem dels rigorosos i pulcres executius d’Hisenda, hem de dir que han mogut cel i terra de la premsa més constitucional per crear inseguretat i dubtes a la ciutadania catalana sobre la gestió dels seus ingressos; això és, el fruit del seu treball. Uns èxits d’autogovern tangibles, també pel que fa a la llengua catalana. Uns fets que enforteixen el país igualant diferències i possibilitant alhora un progrés cultural i personal, així com social. Doncs això, l’eix social és nacional.
