L’hora de pensar

Entre el 7 i el 13 d’abril, Vila­franca del Penedès obrirà els audi­to­ris de dife­rents espais per aco­llir la vui­tena edició del Vila­pensa, un fes­ti­val del pen­sa­ment que, com més anys pas­sen, més es con­so­lida com un espai de referència en l’àmbit de la filo­so­fia. L’esde­ve­ni­ment va néixer amb la intenció d’apro­par la filo­so­fia a la ciu­ta­da­nia, i les xifres de par­ti­ci­pants i espec­ta­dors no han parat de créixer. La cita ha estat un èxit des del pri­mer moment. En aquesta edició, els orga­nit­za­dors s’han pro­po­sat igua­lar o superar els 14.000 espec­ta­dors pre­sen­ci­als de l’any pas­sat, que se suma­ven als que van seguir l’esde­ve­ni­ment des de casa. Per fer-ho, han pro­gra­mat acti­vi­tats des de dife­rents àmbits de reflexió i, per pri­mera vegada, han inclòs pro­pos­tes infan­tils al pro­grama.

Enguany, el con­cepte del “Jo tren­cat” per­metrà donar con­tinuïtat a la reflexió que l’any pas­sat va ver­sar sobre “Els altres”. La iden­ti­tat i la mul­ti­pli­ci­tat de l’ésser humà seran l’epi­cen­tre d’expo­si­ci­ons, con­certs, pro­jec­ci­ons audi­o­vi­su­als, mos­tres artísti­ques, tau­les rodo­nes, diàlegs i con­ferències, entre altres pro­pos­tes. A través d’una vin­tena d’opci­ons, els orga­nit­za­dors pre­te­nen mos­trar com en podem arri­bar a ser de polièdri­ques les per­so­nes. Per fer-ho, el pro­grama ens con­vida a fer un viatge que va des del pati­ment men­tal i emo­ci­o­nal vin­cu­lat al dol, ja sigui per la pèrdua d’una feina o d’un ésser esti­mat, fins a aquells tren­ca­ments que inter­pel·len direc­ta­ment la nos­tra iden­ti­tat.

La ferida, el dolor i la resiliència, i els seus efec­tes en la defi­nició de l’ésser, seran un deno­mi­na­dor comú de les ses­si­ons pro­gra­ma­des, que seran obser­va­des a través de la mirada de filòsofs, psicòlegs, ente­sos en intel·ligència arti­fi­cial, his­to­ri­a­dors, artis­tes i experts en salut, que ofe­ri­ran punts de vista polièdrics sobre rea­li­tats múlti­ples. Hi pot haver un jo intacte? Un jo sense dolor? Sense ferida? És pos­si­ble això ni que sigui en sen­tit metafòric? Aquest és el tema cen­tral de la con­vo­catòria d’aquest any.

A Vila­franca, tot­hom n’està orgullós, del Vila­pensa. Por­tar la reflexió i l’espe­rit crític al cen­tre d’atenció, o tra­ves­sar la pròpia iden­ti­tat per arri­bar a l’ésser obser­va­dor en totes les eta­pes i tots els àmbits de la vida és, pro­ba­ble­ment, un exer­cici que ens fa créixer col·lec­ti­va­ment. I això passa en un món on la filo­so­fia con­ti­nua sent un os difícil de rose­gar per als ado­les­cents que omplen les aules de bat­xi­lle­rat i que tam­poc no tenen l’obli­gació de pren­dre’s aquesta assig­na­tura com a res seriós, ja que a l’exa­men de selec­ti­vi­tat no és una assig­na­tura obli­gatòria. Aques­tes para­do­xes es pro­du­ei­xen, jus­ta­ment, en un con­text on cada cop és més difícil afron­tar les incer­te­ses d’un entorn que can­via a la màxima velo­ci­tat. Com més neces­sari és pen­sar, més difícil sem­bla tro­bar els espais ido­nis per fer-ho. I, en vista d’això, Vila­franca ha obert una porta a la rebel·lia, con­so­li­dant l’espai bus­cat. És l’hora de pen­sar!