Fent amics

M'havien dit que qui no hagi après a moure's amb desim­bol­tura per les xar­xes soci­als té els dies comp­tats: aviat serà una mena de pros­crit, un illòman, un anal­fa­bet inte­gral. M'hi he resis­tit perquè no tinc tirada a la cosa tec­nològica, però al final hi he aca­bat entrant. Ara formo part de la comu­ni­tat, amb el retrat poli­cial i la fitxa biogràfica apro­pi­ada per gra­var a la làpida, i segons l'últim còmput tinc cap a vui­tanta amics. La xifra m'esgar­rifa. I on eren fins ara? Vull dir que no sabia pas que en tingués tants, encara que com­pa­rada amb els cen­te­nars, els milers, que arri­ben a exhi­bir deter­mi­nats col·legues, la meva recapta és bas­tant irrisòria. Hi ha de tot, com­panys de feina, parents, cone­guts, algun des­co­ne­gut, fins i tot uns quants amics de debò. Els escolto par­lar, entre ells, de les pel·lícules que han anat a veure, de l'excursió del cap de set­mana, de la música que els agrada, de les mimo­ses que comen­cen a flo­rir, de les foto­gra­fies que com­par­tei­xen, del pis que volen llo­gar, de l'últim par­tit del Barça, de la con­veniència o no d'apun­tar-se a un gimnàs, i em quedo emba­da­lida, absorta davant aquest xivarri que hau­ria de tenir alguna cosa a veure amb mi, que hi té a veure, en efecte, perquè ara ja formo part d'ells, d'aquesta tribu que se sol·licita i s'admet cli­cant només un botó, i em sento al marge, incapaç d'apor­tar-hi res, de par­ti­ci­par en cap de les con­ver­ses que s'hi des­ple­guen de manera inces­sant, d'un tema a l'altre, d'un minut a l'altre, la majo­ria joco­ses i d'una certa coque­te­ria, algu­nes de refle­xi­ves, unes quan­tes més d' invi­ta­do­res o pura­ment infor­ma­ti­ves. M'hi perdo, en aquest bosc de parau­les d'ento­na­ci­ons tan diver­ses. Als amics de carn i os, els trac­tem d'un en un, i per a cada un d'ells ens ser­vim d'un llen­guatge específic basat en la com­pli­ci­tat que ens per­met reconèixer-nos en les referències comu­nes. A inter­net, en canvi, un s'escriu amb tots alhora, encara que el grau d'amis­tat amb cada un d'ells sigui molt dife­rent. Es genera ales­ho­res un con­flicte: si escric això, en tal ho con­si­de­rarà entra­nya­ble, però tal altre ho tro­barà ridícul, i encara aquell ho jut­jarà tan ines­pe­rat i impro­ce­dent, que fins i tot pot reti­rar-me l'amis­tat. L'escrip­tor peruà Julio Ramón Ribeyro, un gran tímid a qui només li hau­rien fal­tat aques­tes com­pli­ca­ci­ons, ja havia adver­tit de la situ­ació des­a­gra­da­ble que es pro­du­eix per la tro­bada amb dos amics que esti­mu­len dife­rents facul­tats de la nos­tra per­so­na­li­tat: “Si en com­plaem un, sor­pre­nem l'altre, si inten­tem com­plaure'ls tots dos, ens sor­pre­nem a nosal­tres matei­xos”.