Serrahima

Sem­pre hi hau­ria d'haver un moment per tor­nar a Mau­rici Ser­ra­hima. De fet, sem­pre és con­ve­ni­ent fer la lec­tura dels altres, encara que només sigui per apren­dre la sin­taxi que ens falta, aque­lla res­pi­ració dis­tin­tiva que cada escrip­tor impri­meix als seus tex­tos i que ajuda els qui el lle­gei­xen a eixam­plar els pul­mons del seu propi llen­guatge. Lle­gir-se un mateix és una acti­vi­tat rei­te­ra­tiva i asfi­xi­ant, sense la salu­da­ble toni­fi­cació de l'aire que cir­cula per fora. Un té sovint la impressió de pla­giar-se a si mateix, de no haver arri­bat mai a eman­ci­par-se del tot, d'estar reme­nant sem­pre als matei­xos calai­xos. Hi ha una cir­cu­la­ri­tat obses­si­o­nant, en les coses que un mateix es diu, però al mateix temps, quan es retorna a aquesta sonsònia tan nos­tra, tan soferta i pre­dic­ti­ble, a vega­des es per­cep una presència intrusa, un gir extra­va­gant que no podem relle­gir sinó amb estu­por i una tris­tesa fonda, com si pas­sat un temps aquells papers fos­sin ja l'obra d'algú altre, alguna cosa que vam escriure ves­tits amb una roba que no era la nos­tra.

De la capa­ci­tat de tra­ves­sar la rea­li­tat per lliu­rar almenys l'apa­rença d'una imatge que la con­tin­gui, els que hi ente­nen, com Ser­ra­hima, en diuen estil. Proust, que era asmàtic igual que Ser­ra­hima i per tant sabia què sig­ni­fi­cava escriure en sus­pensió, com si estigués atra­pat en l'ins­tant just de morir, en deia la capa­ci­tat de crear, dins la llen­gua pròpia, una mena de llen­gua estran­gera, és a dir, l'art de cons­truir-se per mitjà de l'esquerda. Pes­soa, que era més tràgic, es refe­ria també a la poten­ci­a­li­tat de la imper­fecció, a aquest torçar-se de la llen­gua per apun­tar al cor del món amb fletxa enve­ri­nada, quan afir­mava plo­rar damunt els ver­sos dolents d'antany, que havia cre­gut en el seu moment per­fec­tes, com si fos­sin “una dar­rera espe­rança que se n'anés”. Segu­ra­ment detec­tava en aquell fra­seig titu­be­jant d'infància una força expres­siva en latència que l'edu­cació havia aca­bat apla­cant. Ser­ra­hima parla de tot això, de com es crea un món des de l'alè de les parau­les, més encara, des de la seva manca, des de l'ofec i l'obnu­bi­lació produïts per l'asma, a propòsit de Proust, en el preciós assaig que va dedi­car-li el 1971 i que ara recu­pera Edi­ci­ons de 1984. El cas és que val la pena tor­nar a Proust jus­ta­ment per retro­bar Ser­ra­hima, aquell advo­cat i die­ta­rista avui poc recor­dat que per­tany a l'última gene­ració d'escrip­tors cata­lans que van sen­tir un autèntic res­pecte per les coses de la llen­gua i l'estil, en aque­lla època en què fins el més dis­cret dels gase­ti­llers redac­tava notes apro­fi­ta­bles.