EL TEMPS QUE FUIG
Ni un pèl
La violència sexista, ja sigui verbal, física, econòmica o psicològica, ha de tenir sempre, sempre, tolerància zero
M'ha desanimat moltíssim veure que la cantant Rihanna ha perdonat el seu maltractador i ha tornat a viure amb ell. M'ha sabut greu per ella, és clar, perquè és una dona que en teoria, ho té tot –diners, feina, fama– per no haver-se d'equivocar, però en canvi perdonant el seu botxí comet un error que fa posar els pèls de punta. Però sobretot és descoratjador pels nois i les noies joves que s'estan formant emocionalment i sentimental.
L'exemple és nefast perquè els nois poden tenir la sensació que la violència sexista no només queda impune, sinó que la mateixa víctima t'acaba perdonant i acaba tornant amb tu, com si res no hagués passat. I si et perdona una vegada, també te'n pot perdonar dues, o tres... Per a les noies, perquè casos com aquest tiren per terra tota la pedagogia, les campanyes, les explicacions de les institucions, les famílies, les escoles en el sentit d'inculcar a les nenes i les noies, molt seriosament, que la violència sexista, ja sigui verbal, física, econòmica o psicològica, ha de tenir sempre, sempre, tolerància zero. Les nenes, les noies, no han de permetre mai, mai, mai, que els seus amics, nòvios, marits, es passin ni un pèl volent controlar els seus horaris, les amigues, el mòbil, els diners... Que no han de permetre mai que les humiliïn, que els diguin que no fan bé les coses, que les facin sentir inferiors. Que no han de permetre mai un cop, una bufetada, una empenta... Que no se'ls han de creure quan els diuen que no ho volien fer, que no ho faran mai més, que les estimen tant que de fet aquesta bufetada no era sinó una prova d'amor... (o d'altres imbecil·litats que se senten a dir).
No, el cas de la Rihanna no ens ajuda gens. Ella es defensa dient que és el seu error. S'equivoca un altre cop: les persones famoses porten, inherents al càrrec, la responsabilitat de donar exemple als joves, a qui fan de mirall.
