Opinió

En transició

S'imposa un relleu de la vella classe política i la configuració d'una força alternativa

El des­ga­vell de la política ins­ti­tu­ci­o­nal ita­li­ana no ens pot dei­xar mai indi­fe­rents. És com un labo­ra­tori o un mirall que ens per­met veure en una mena d'esquetx el que es pot estar ges­tant a casa nos­tra. Els resul­tats elec­to­rals del mes de febrer van reflec­tir el des­gast del sis­tema par­ti­dista tra­di­ci­o­nal. El rebuig a la vella política va con­cen­trar el vot en un movi­ment molt hete­ro­geni lide­rat per un per­so­natge alhora còmic i carismàtic (Beppe Gri­llo) que ha acon­se­guit sac­se­jar els pilars esta­bles de la política ins­ti­tu­ci­o­nal i par­la­mentària ita­li­ana.

Dos mesos després de les elec­ci­ons, el país s'ha vist forçat a pror­ro­gar la pre­sidència de la República en la per­sona octo­genària del vene­ra­ble Gior­gio Napo­li­tano que ha encar­re­gat a Enrico Letta la for­mació d'un govern. Serà en qual­se­vol cas govern de transacció i de tran­sició. El capítol següent encara no està escrit, però res no serà com abans. S'imposa un relleu de la vella classe política i la con­fi­gu­ració d'un força alter­na­tiva que faci net i rein­venti les estruc­tu­res de repre­sen­tació democràtica.

A Itàlia, com a Grècia, com a Por­tu­gal i també aquí, el crit de la pro­testa o revolta és cada cop més potent i més exi­gent. Si els polítics no can­vien les coses, les coses can­vi­a­ran els polítics. La indig­nació mos­tra la cara més punyent d'una frac­tura social i d'un rebuig cada cop més bel·lige­rant del sis­tema de par­tits. Les reta­lla­des en sous dels fun­ci­o­na­ris públics, les res­tric­ci­ons en salut i edu­cació, l'atur impa­ra­ble, l'exili labo­ral de milers de joves –sim­ple “mobi­li­dad exte­rior”, segons la minis­tra Fátima Báñez–, la cor­rupció que esquitxa no poques for­ma­ci­ons polítiques, l'escarni que ha supo­sat fer cas omís a la ILP de la PAH que arri­bava al Congrés ava­lada per més d'un milió de sig­na­tu­res… són raons de prou pes per enten­dre el cap­te­ni­ment de la ciu­ta­da­nia que està dient de mil mane­res que sense rup­tura no hi haurà rege­ne­ració democràtica. La per­cepció més com­par­tida és que la política ins­ti­tu­ci­o­nal ha ser­vit interes­sos espu­ris, pri­va­tit­zant la con­fiança democràtica­ment dele­gada. Caldrà, doncs, fer un rei­ni­ciar i, com deia fa uns dies Joan Her­rera, cons­truir l'aritmètica del car­rer per després poder ser una alter­na­tiva par­la­mentària.

En aquest temps de tran­sició, apa­reix un fac­tor nou i és que els movi­ments soci­als, amb una càrrega anti­sis­tema molt forta, han entès final­ment que no tin­dran sor­tida si no aspi­ren a ser també, i remarco el també, nous sub­jec­tes polítics en el mateix ter­reny en què es valida la repre­sen­ta­ti­vi­tat democràtica. Han entès que si no ho fan, la ban­dera de l'alter­na­tiva a l'actual mono­poli de velles estruc­tu­res par­ti­dis­tes l'aga­farà l'extrema dreta o un popu­lisme com el de Marine Le Pen a França i Alba Dau­rada a Grècia.

Beppe Gri­llo, com­pa­rant el seu movi­ment amb els dels indig­nats de Bar­ce­lona, deia: “Ells pro­tes­ten, es mani­fes­ten i després aca­ben xocant amb la poli­cia. Nosal­tres hem avançat. Hem poli­tit­zat la nos­tra indig­nació. Entrem a les ins­ti­tu­ci­ons.” Aquest és el salt. No nega la mobi­lit­zació, però hi afe­geix la volun­tat de ver­te­bració política. Aquí, Ernest Mara­gall, que encapçala Nova Esquerra Cata­lana, insis­teix a dir que al cos­tat del “Ja n'hi ha prou” –crit de pro­testa i d'indig­nació– cal afe­gir “Ara és hora de…” I con­creta aquest com­promís col·lec­tiu d'inter­venció política, dient: “Ara és hora de des­cons­truir i tor­nar a cons­truir des de zero, par­tits, Par­la­ment, govern, meca­nis­mes de repre­sen­tació, pro­ces­sos de decisió. No volem par­ti­ci­par, volem ser i saber el que som, volem deci­dir i enten­dre què i per què deci­dim.” Arcadi Oli­ve­res i Teresa For­ca­des, amb el seu mani­fest apun­ten en la mateixa direcció: pas­sar de la pro­testa a la pro­posta amb el com­promís d'impul­sar una can­di­da­tura unitària que aposti per un procés cons­ti­tu­ent a Cata­lu­nya. Amb accent naci­o­nal, però sobre­tot amb accent social.

Política­ment, democràtica­ment, estem en tran­sició. La força orga­nit­zada dels grups d'acti­visme social deter­mi­narà el rumb i l'abast d'aquesta tran­sició. Els que con­tro­len avui el poder no el dei­xa­ran sense resistència i els que aspi­ren al relleu saben que l'hau­ran de con­que­rir amb un gran com­bat social i democràtic, sense per­so­na­lis­mes però amb nous lide­rat­ges. El pas­sat ja està escrit. El pre­sent està plan­te­jant esme­nes de radi­ca­li­tat democràtica. El futur l'estan escri­vint ja les noves gene­ra­ci­ons sense hipo­te­ques amb el pas­sat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.