El perdó

Sem­bla estrany que, essent una orga­nit­zació que exi­geix als seus fidels la gene­ro­si­tat del perdó, a l'Església catòlica li costi tant dema­nar-lo. Ha cal­gut que el pas del temps animés milers de vícti­mes a denun­ciar amb retro­ac­ti­vi­tat els abu­sos sexu­als patits al redós de les sagris­ties, en les tene­bres dels inter­nats, fins i tot en la impu­ni­tat del con­fes­si­o­na­ris, perquè la jerar­quia vati­cana admetés, final­ment, que pal­par cri­a­tu­res era un vici prou estès entre els pas­tors del ramat. Encara ara, però, és una raresa escol­tar mis­sat­ges com el de l'abat de Mont­ser­rat, Josep Maria Soler, que acaba de pro­cla­mar que troba neces­sari dema­nar perdó pel paper de l'Església durant el fran­quisme. No és el pri­mer mem­bre des­ta­cat de l'Església que expressa pene­di­ment per l'antiga con­vivència amb la dic­ta­dura, però la Con­ferència Epis­co­pal Espa­nyola con­ti­nua essent més donada a la bea­ti­fi­cació dels màrtirs reli­gi­o­sos que no pas a l'autocrítica. I mal­grat que els costi tant de reconèixer-ho –més encara de lamen­tar-ho–, la veri­tat és que enmig del sal­vat­gisme de la guerra i de les rancúnies de la post­guerra, els cape­llans hi van tenir, per acció o per omissió, un paper des­ta­cat. Per això, quan el règim vic­toriós va haver reforçat el poder del cler­gat en una soci­e­tat ate­mo­rida, no se'ls va pas veure mai incòmodes exer­cint com a braç espi­ri­tual de la repressió. Al cap de tants anys, són massa pocs els inte­grants de la jerar­quia que s'aver­go­nyei­xen públi­ca­ment d'aquell pas­sat, tot i que tam­poc és cap heroïcitat fer-ho, perquè sense el càstig d'una penitència severa, l'assumpció de la culpa es pot començar a diluir tan sols un segon després d'haver dema­nat perdó. Però almenys en les parau­les de l'abat hi ha la defensa d'allò segu­ra­ment més impor­tant que el perdó: la memòria.