anàlisi
Ara tenim un problema
Tot indica que per fi a Madrid s'han adonat que ara tenen un problema greu amb Catalunya. Un problema que, mentre intentaven negar-ne l'existència, s'anava fent gros, fins que s'han adonat que se'ls ha escapat de les mans. Mai ningú no podrà dir que des d'aquí no els hagin avisat sovint. Ja José Montilla, quan era president de Catalunya, avisava José Luis Rodríguez Zapatero de la desafecció que s'estava produint, però l'autisme polític els impedia veure la realitat.
Una vegada acceptat per Madrid que avui Catalunya és el principal maldecap que tenen i davant de la realitat inqüestionable de la desafecció política catalana, el govern d'Espanya vol posar en marxa un pla per frenar Mas. I aquest pla pretén cercar un pacte d'estat entre el PP i el PSOE per deixar clar que els dos partits estan units. Per reforçar la presència de membres del govern espanyol a Catalunya i per fer una acció de propaganda per fer ressaltar el paper de l'Estat a Catalunya. El problema és que la naturalesa de la seva ideologia els fa entrar sovint en contradiccions i ells mateixos es neutralitzen els esforços. El mateix Cristóbal Montoro deia en seu parlamentària que per al govern espanyol el problema català és irrellevant i que l'única preocupació que tenen és la represa econòmica. En el mateix temps el ministre d'Educació i Cultura, José Ignacio Wert, fa passar la llei d'educació només amb els vots del PP, que és un atemptat a la línia educativa catalana. I les previsions d'inversió a Catalunya dels pressupostos generals d'enguany és un dels càstigs i una de les discriminacions més grans en molts anys. Així doncs, tindrem les estanteries dels supermercats buits, però crearan la vicepresidència d'amor a Catalunya tot esperant que els catalans sentim més afecte per la publicitat que per l'efecte dels fets.
Negar la crisi quan ja era tan evident va ser un dels grans errors de Zapatero i que ha tingut conseqüències molt més dramàtiques de les que hauríem tingut si haguéssim actuat inicialment. Ara tot indica que podríem haver deixat enrere, almenys de moment, la recessió, un fet que segons els analistes monclovites també servirà per enlluernar Catalunya, perquè ells pensen que bona part de les desafeccions són només per culpa de la crisi. Si la recessió s'ha acabat, entrarem en una època, que pot durar uns cinc anys o més, de desconcert i enuig social. I és que començarem a veure que moltes empreses fan importants beneficis mentre la societat segueix com sempre. I tot i que és un procés que hem de passar necessàriament (cal primer crear riquesa), també és previsible que el nou període no sigui un període de massa pau social.
Així doncs, el problema de Catalunya, que ja és evident que preocupa a Madrid, i estic segur també a la UE, no se solucionarà creant una vicepresidència d'amor als catalans. Només acceptant la realitat i reconeixent els fets, poden tenir un inici de solució. Hem vist que les visites de membres del govern espanyol a Catalunya només han servit per reforçar el concepte de prepotència i de no-entesa.
En aquest nou estadi en què ha entrat Rajoy, haurà de ser més permeable a les informacions de molts sectors catalans perquè d'una vegada per sempre surti del seu immobilisme i actuï, perquè, com molt bé li va dir Duran, es pot trobar amb una declaració unilateral d'independència. El temps és limitat. I tampoc seria estrany que un dia rebés una trucada de la UE ordenant-li que solucioni aquest problema intern abans que es transformi en un problema europeu. I tots sabem que aquestes trucades són eficients, puix que amb un cap de setmana han fet reformar la intocable Constitució espanyola.
