Opinió

La creu perseguida

La coexistència pacífica entre gent que pensa diferent, amb una altra fe i amb cultes també distints ha de ser possible

Al llarg de la història, el ves­sa­ment de sang per motius reli­gi­o­sos ha tin­gut mani­fes­ta­ci­ons ben nom­bro­ses arreu del món. Aquests dar­rers anys, però, les matan­ces i per­se­cu­ci­ons de milers de per­so­nes, per les seves con­vic­ci­ons o cre­en­ces, s'han tor­nat a pro­duir amb una inten­si­tat pao­rosa, en deter­mi­nats països d'Ori­ent i de l'Àfrica. La lli­ber­tat reli­gi­osa o de culte és del tot des­co­ne­guda i ina­pli­cada en molts estats de l'ONU. El mateix podríem dir del res­pecte als drets humans bàsics (expressió, reunió mani­fes­tació, etc.), a la repressió i con­demna a mort que poden sofrir algu­nes mino­ries sexu­als, en alguns països, o bé a la dis­cri­mi­nació legal per motius de gènere. A Europa mateix, amb la guerra de Bòsnia, vam ser espec­ta­dors massa silents de les nete­ges ètni­ques que s'hi produïen, sovint sobre un subs­trat de caire religiós. I també vam veure, de lluny, les mata­dis­ses entre hutus i tut­sis a l'Àfrica.

Dar­re­ra­ment, però, l'esclat irra­ci­o­nal de l'ano­me­nat Estat Islàmic i el seu cor­res­po­nent africà han con­ti­nuat la repressió mas­siva amb una sal­vat­gia inhu­mana, impròpia dels nivells de civi­lit­zació a què se supo­sava que havíem arri­bat. Estat Islàmic mena un geno­cidi pla­ni­fi­cat sobre el poble kurd i la mino­ria assi­ri­o­cal­dea a la regió pro­pera a Kobane, així com sobre les mino­ries cris­ti­a­nes d'Iraq i Síria. L'asset­ja­ment mili­tar i les res­tric­ci­ons de tota mena han forçat a l'exili cen­te­nars de milers de per­so­nes que han hagut d'aban­do­nar la seva terra per sal­var la vida i, alhora, man­te­nir-se fidels a la seva fe. No fa gaire, a l'Ori­ent Mitjà, una de cada qua­tre per­so­nes era cris­ti­ana. Ara, amb prou fei­nes si arri­ben a ser-ne una de cada deu. A Nigèria, Boko Haram –que vol dir “l'edu­cació no islàmica és pecat”– ha assas­si­nat, en 5 anys, de 12.000 a 15.000 per­so­nes, mol­tes d'elles deca­pi­ta­des. Els cris­ti­ans hi són caçats com mos­ques i, com els nazis amb els jueus els anys 30, les seves cases, esglésies i dependències són senya­la­des amb una N de nat­zarè a la façana, per pale­sar la seva con­dició cris­ti­ana i faci­li­tar-ne el saqueig, l'assalt i la des­trucció amb aquesta iden­ti­fi­cació pública. Al sud del país, de majo­ria cris­ti­ana, han patit segres­tos de cen­te­nars de nenes i noies, forçades a con­ver­tir-se a l'islam i a esde­ve­nir mullers ines­pe­ra­des dels seus rap­tors assas­sins.

El res­pecte a la diver­si­tat de con­vic­ci­ons reli­gi­o­ses i a la lli­ber­tat de pen­sa­ment i consciència, el dret a prac­ti­car els pro­pis cul­tes, ha de ser com­pa­ti­ble amb el dret dels altres a fer el mateix i a pen­sar dife­rent. L'accep­tació de la diver­si­tat de cre­en­ces reli­gi­o­ses i de pen­sa­ment ha de poder fer-se amb har­mo­nia, lluny de pràcti­ques mili­tars i mesu­res legals que en res­trin­gei­xin o eli­mi­nin drets humans essen­ci­als. És així que ho ha defen­sat el nos­tre Par­la­ment, per una­ni­mi­tat, i que ho ha fet també l'Assem­blea Par­la­mentària del Con­sell d'Europa. La coe­xistència pacífica entre gent que pensa dife­rent, amb una altra fe i amb cul­tes també dis­tints ha de ser pos­si­ble, en un mateix ter­ri­tori, i ningú no està legi­ti­mat, menys encara en nom de cap religió, per impo­sar-hi tot el con­trari. Ja al segle XVI, Sébas­tien Cas­te­llion va sen­ten­ciar que “matar un home no és defen­sar una idea, és matar un home”. Acos­tu­mats a alçar la veu con­tra per­se­cu­ci­ons naci­o­nals, dis­cri­mi­na­ci­ons soci­als i dic­ta­du­res polítiques, cla­mant a favor de la lli­ber­tat sense excep­ci­ons, els ciu­ta­dans, cre­ients o no, hem alçat prou la veu davant d'aquesta per­se­cució reli­gi­osa? Els cris­ti­ans de Cata­lu­nya han fet prou per denun­ciar-ho i soli­da­rit­zar-se amb les vícti­mes, al cap i a la fi core­li­gionàries seves? Ho han fet els musul­mans que viuen entre nosal­tres? Els per­se­guits i assas­si­nats no són famo­sos, però sí que són per­so­nes. Com nosal­tres.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.