Artur Mas continuarà presidint la nova Convergència, el Partit Demòcrata Català. Sobre la seva continuïtat hi ha dues versions: la de seguir al capdavant els primers passos de la nova organització i retirar-se en breu, o la d'esperar la primera oportunitat electoral per tornar-se a presentar com a candidat a presidir la Generalitat. Fet que ha negat en diverses ocasions.

El que queda clar és que Artur Mas continua al peu del canó d'una organització que assegura haver canviat de dalt a baix amb un lleuger cop d'estat i sempre gràcies a gestos de bona voluntat i generositat, com ara els de Turull, Rull, Corominas, etc., que han fet l'anomenat i popularitzat pas al costat. Han pagat cares aquelles imatges d'anades i vingudes als jutjats acompanyant el fill d'en Pujol, Oriol Pujol, que els enganyava assegurant que no havia fet res i que tot eren conspiracions de Madrid. En aquells moments, Artur Mas sembla que només trucava per preguntar com havia anat.

Mas no plega. N'ha tingut moltes oportunitats. Ho va fer com a diputat i com a candidat a la Generalitat sense oportunitat a la reelecció. En canvi continua com a cap visible al partit. No llança la tovallola. És el polític tossut que creu que el més bo encara li ha d'arribar. Res a comparar amb d'altres. Tossut va ser Duran i Lleida. El temps li dirà que li van sobrar uns llargs anys de presidir UDC. Sense la seva figura el seu històric partit probablement s'hauria regenerat sense necessitat de perdre bous i esquelles. Tampoc han estat capaços de plegar mai del tot personatges com ara Aznar i González; venerats i respectats pels respectius, tot i que cada dia els fan menys cas.

El general De Gaulle, admirat per Tarradellas, és l'exemple de polític que va plegar del tot; ho va fer en perdre un referèndum d'un projecte de constitució. Plegar després d'haver donat la cara molts anys i deixar les responsabilitats per a d'altres no vol dir desaparèixer. Vol dir deixar pas de veritat...