Opinió

De set en set

El comiat

Generalment, el que plega
escriu tot de coses
que no es creu ningú

Els correus electrònics han tornat a posar de moda les cartes de comiat. Fins no fa pas tant, quan algú plegava d'una feina després d'anys d'estar-hi, feia un discurs a mig pica-pica. La gent abaixava el cap, callava uns minuts i feia veure que l'escoltava, mentre mirava vagament cap als entrepans, cap a les patates Chip, cap a les olives, cap als pets de monja o cap a les teules de Santa Coloma. Depenia del que hagués dut el que se n'anava. Avui, però, els pica-pica es fan entre bromes. “Apa, que ara la teva dona (o el teu home) et tindrà sempre a casa”, diuen alguns amb una punta d'enveja. I, és clar, aquell que plega es defensa: “Ni ho notarà. Hi penso ser ben poc.” I, si no és que el tallen, desplega un programa d'activitats impossible, que, si acomplís, el mantindrien molt més ocupat del que ho estava mentre treballava. Hores després, potser un dia més tard, arriba la carta de comiat. Generalment, el que plega hi escriu tot de coses que no es creu ningú. “M'agradava el treball que feia. Me'n vaig per raons purament personals: estava molt bé entre vosaltres.” Llegir això agrada. Tant hi fa si el que deixa la feina n'ha trobat una altra de millor, com si plega perquè ha arribat en aquella edat que els de l'Imserso i la majoria dels excompanys de treball no s'estan de qualificar com la millor etapa de la vida. Preludi –ai!– d'aquell altre comiat, més etern, en què el que se'n va quasi podria repetir el mateix: “Me'n vaig per raons purament personals: estava molt bé entre vosaltres.” Però aquesta vegada no cal. Tothom entén que no hi hagi carta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.