Ortega arrasa a Nicaragua en uns comicis sense opositors

Daniel Ortega va obte­nir diu­menge el seu quart man­dat con­se­cu­tiu com a pre­si­dent de Nica­ra­gua. El resul­tat difós pel govern atri­bu­eix a l’exlíder san­di­nista el 75% dels vots. La xifra és acla­pa­ra­dora, però té una manca de legi­ti­mi­tat que han denun­ciat tant l’opo­sició nica­ragüenca com els Estats Units, la Unió Euro­pea i dife­rents països lla­ti­no­a­me­ri­cans.

La farsa elec­to­ral es va ges­tar durant mesos. El règim va cap­tu­rar un a un els set can­di­dats a la pre­sidència que podien fer front a Ortega, entre altres Cris­tina Cha­morro, filla de l’expre­si­denta Vio­leta Cha­morro i líder en totes les enques­tes amb un ampli marge sobre Ortega. La per­se­cució va arri­bar després als excom­panys de ruta dels temps en què Ortega era un líder revo­lu­ci­o­nari que llui­tava con­tra la dic­ta­dura d’Anas­ta­sio Somoza. Va con­ti­nuar amb la premsa opo­si­tora i el tan­ca­ment poli­cial de les redac­ci­ons i va arri­bar, final­ment, als peri­o­dis­tes crítics, que es van haver d’exi­liar a Costa Rica. Ortega, no obs­tant això, va cele­brar el resul­tat com la victòria d’una gran festa democràtica.

Sense can­di­dats opo­si­tors seri­o­sos, Ortega es va enfron­tar a mitja dot­zena d’aspi­rants que es van pre­sen­tar als comi­cis durant els últims dies de cam­pa­nya. Diu­menge, final­ment, la farsa es va con­su­mar. No va haver-hi obser­va­dors inter­na­ci­o­nals –només con­vi­dats del govern que van recórrer els cen­tres de votació– ni es va res­pec­tar la veda elec­to­ral. L’opo­sició silen­ci­osa va cri­dar a que­dar-se a casa per bui­dar els col·legis elec­to­rals. Men­tre les tele­vi­si­ons de l’exili mos­tra­ven car­rers i mit­jans de trans­port buits, els canals ofi­ci­als exhi­bien esco­les atapeïdes de gent. La par­ti­ci­pació, segons el govern, va ser del 65%, d’acord amb la d’altres anys. “Hi ha els qui opten per la guerra, la violència, el ter­ro­risme i les calúmnies”, va dir Ortega diu­menge, després de votar, en un mis­satge transmès en cadena per totes les tele­vi­si­ons i ràdios del país. “Les elec­ci­ons són un com­promís dels nica­ragüencs de votar per la pau i no per la guerra”, hi va afe­gir.

Ortega va votar acom­pa­nyat de la seva dona i fla­mant “copre­si­denta”, Rosa­rio Muri­llo. El càrrec de Muri­llo no exis­teix en la Cons­ti­tució nica­ragüenca i reforça el model de poder fami­liar que Ortega ha impo­sat al país sud-ame­ricà. La radi­ca­lit­zació del règim es va ini­ciar el 2018, després d’unes revol­tes popu­lars que es van sal­dar amb 328 morts, sobre­tot joves estu­di­ants que van lide­rar les mani­fes­ta­ci­ons.

Davant el perill que con­ti­nu­es­sin, el líder san­di­nista va prémer l’acce­le­ra­dor i va collar fort els car­gols. El maig pas­sat, per exem­ple, va posar al Con­sell Suprem Elec­to­ral (CSE) nou magis­trats afins. El Congrés, domi­nat pel san­di­nisme, va apro­var, a més, una sèrie de lleis de títols ampul·losos, com la llei de defensa dels drets del poble a la inde­pendència, la sobi­ra­nia i auto­de­ter­mi­nació per a la pau, que va donar armes al govern per inhi­bir els opo­si­tors. L’elecció de diu­menge, després de catorze anys de poder d’Ortega, va tan­car el cer­cle.