“Sóc de l'antiga escola”

Joan Miquel Nadal i Malé (Tar­ra­gona, 24 d'agost de 1950), advo­cat i polític tar­ra­goní, irònic fins gai­rebé al sar­casme i a la vegada con­vin­cent, va desen­vo­lu­par la seva tasca prin­ci­pal com a alcalde de Tar­ra­gona del 1989 al 2007, però també ha estat regi­dor a l'opo­sició i dipu­tat a Madrid. Tot just ara, aban­dona l'últim front en què es man­te­nia actiu: el Par­la­ment. “Tinc el rècord de Tar­ra­gona de les vega­des que he anat de cap de llista”, s'ha van­tat algun cop. La direcció ter­ri­to­rial de CDC con­firma que encara està fent “tas­ques específiques” amb vista al 28-N. Tro­ba­des sec­to­ri­als i “acci­ons menys públi­ques”, però fins aquí ha arri­bat. “No penso fer un balanç polític. La valo­ració de com me n'he sor­tit no és una feina meva”, diu Nadal, que se'n va sense exces­sos emo­ci­o­nals. De fet, diu que no ha tin­gut mai estrès: “Sóc una per­sona freda i no he tin­gut mai difi­cul­tats per fer com­par­ti­ments a la meva vida”. “Ho deixo perquè vull demos­trar que després de la política podem tor­nar a les nos­tres pro­fes­si­ons. Ja fa tres anys que torno a fer d'advo­cat. A qui li agrada molt el cotxe ofi­cial és perquè a casa no té cotxe”, dis­para, ara sense un objec­tiu con­cret. “És de pre­su­mit dir que per culpa de la vida política no has pogut fer el que volies. Això és tea­tre, i del dolent. La vida política et per­met fer el que vul­guis, amb les matei­xes limi­ta­ci­ons que qual­se­vol altra per­sona. Com va dir Mou­rinho, i ho va encer­tar, a Cata­lu­nya es fa molt tea­tre, i del bo. Jo no sóc actor de tea­tre, he estat polític i advo­cat”. I un pun­tet pro­vo­ca­dor, com el tècnic por­tuguès. Aquest és el seu balanç per­so­nal, ras i curt, sense des­a­fec­ci­ons: “Hi ha una frase d'un polític belga que es deia Spaak que diu: ‘La política és com el fetge, que fa mal però és impres­cin­di­ble'. Com que crec en el fetge com un ele­ment essen­cial per pren­dre't un whisky o un conyac, la política és essen­cial per pro­gres­sar, tot i que a vega­des, quan és una mala política, crea invo­lució”.

No entra a esquar­te­rar el seu exri­val i suc­ces­sor a Tar­ra­gona, el soci­a­lista Balles­te­ros, però no s'està de fer-li una crítica velada: “Es parla molt dels ni-nis, però [a Tar­ra­gona, on governa el PSC amb ERC] avui hi ha un excés de si-sis”. “El govern de la Gene­ra­li­tat? No hi apro­fun­diré, perquè vostè no té espai, però perquè un cor divers fun­ci­oni fan falta bons can­tants i un bon direc­tor. I no hi ha hagut ni una cosa ni l'altra en els últims set anys. Ha estat un gui­ri­gall”, sen­ten­cia.

I de què se sent més orgullós? En què l'ha encer­tat... i en què s'ha equi­vo­cat? “Com que m'ha fet dues pre­gun­tes alhora, com que no li vull dir en què m'he equi­vo­cat, tam­poc no li diré de què estic més orgullós, perquè seria injust”. “La meva vani­tat con­sis­teix en el fet que mol­tes per­so­nes me salu­din pel car­rer”, asse­gura. Li pre­gunto pel seu lle­gat més polèmic com a alcalde, el pàrquing Jaume I, amb un sobre­cost sag­nant que no va ni ser­vir per fer-lo rea­li­tat. “No tinc ganes de con­tes­tar-li aquesta pre­gunta. Tard o d'hora escriuré el que penso, però ara no toca. Però si per alguna raó vostè vol situar el pàrquing Jaume I en l'àmbit dels errors, s'equi­voca, perquè esta­ria en l'àmbit dels encerts. No ho oblidi mai”. Nadal en estat pur.

Com a alcalde, però també com a par­la­men­tari, s'ha carac­te­rit­zat sovint per tenir un per­fil més enllà del par­tit. “Qual­se­vol per­sona que té una res­pon­sa­bi­li­tat política es deu més a la res­pon­sa­bi­li­tat que al seu par­tit. I ara hi ha massa polítics que estan al ser­vei del par­tit. Pot­ser la meva és una antiga escola. Felipe González va estar per damunt del seu par­tit quan va dir que s'havia d'entrar a la OTAN, i el pre­si­dent Pujol també va estar per damunt del seu par­tit quan deia que la reno­vació de l'Esta­tut no tocava”.

Li demano que posi exem­ples de la seva rebel·lia. “No vaig seguir cap direc­triu del meu par­tit en el tema de la uni­ver­si­tat a Tar­ra­gona [la dis­puta amb Reus] i amb tris­tesa he de dir que vaig enga­nyar un con­se­ller que era una bona per­sona”. “Em vaig opo­sar radi­cal­ment a la coca­pi­ta­li­tat [Tar­ra­gona i Reus], i dins del par­tit al final se'm va fer cas però em va cos­tar molt”. Mal­grat tot, diu que sem­pre ha tin­gut bona relació amb l'alcalde de Reus, amb punts de tro­bada i de topada. “Entre les coin­cidències, tots dos volíem les matei­xes coses per a la nos­tra ciu­tat”. I som­riu, sor­ne­guer. Les vegue­ries, apro­va­des amb calçador per l'actual govern, les des­patxa amb set parau­les, tan­tes com regi­ons pro­jec­ta­des: “Qui no té feina el gat pen­tina”.

També recorda una polèmica agra amb el pre­si­dent Pujol. “Jo sóc pro­nu­clear, però em vaig opo­sar a la reo­ber­tura de Van­dellòs I [després de l'acci­dent del 1989] en con­tra del cri­teri del pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, i d'això no me'n pene­deixo. Era la meva res­pon­sa­bi­li­tat com a pro­nu­clear”. Mani­festa que Ascó “és un bon lloc per posar el magat­zem tem­po­ral cen­tra­lit­zat (MTC) de resi­dus nucle­ars”, tot i que aquest cop hi va votar en con­tra en el Par­la­ment, “per dis­ci­plina de par­tit”. Això sí, no li agra­den les sigles MTC. No li agra­den les sigles. “La llei d'urba­nisme de Cata­lu­nya es diu LUC i jo pen­sava que això feia referència a l'apa­rença de les per­so­nes”. Les sor­ti­des de con­text han estat sem­pre un tret dis­tin­tiu del seu dis­curs.

Un Nadal que deixa amics i ene­mics polítics: “Diguem que hi ha gent que mai no he pogut com­plaure”. Quant als amics, recorda que una vegada va votar en con­tra d'un pres­su­post de l'Estat perquè no incloïa la sor­tida de l'auto­pista a l'Ampo­lla, que “encara tenia un cert valor estratègic”, i perquè fal­tava una sub­venció a la Lira Amposta. “Ja em dirà vostè! Però ho vaig fer per dos bons amics com l'exal­calde d'Amposta i l'alcalde de l'Ampo­lla [Joan Maria Roig i Fran­cesc Sancho]. En Molins [Joa­quim, expor­ta­veu de CiU al Congrés] em va fotre una bona esbron­cada i el senyor Rato [Rodrigo, exmi­nis­tre d'Eco­no­mia amb el PP], quan li vaig dir pels pas­sa­dis­sos que el dolent havia estat jo, va amo­llar una expressió no laica que no es pot repro­duir”.