Medicina o política

Caram, un metge que fuma. No ho hau­ria de dei­xar? “Cada matí ho intento, i com que no me'n surto, ho deixo per a l'endemà”. Per entre­vis­tar-lo, en Joan Car­re­tero, líder de Rea­gru­pa­ment i cap de llista per Girona, m'ha fet anar a Puig­cerdà, ciu­tat on viu i d'on va ser alcalde vuit anys. “Si jo baixo a Bar­ce­lona, els altres poden pujar aquí”. Ens hem citat a l'estany. El cam­brer del bar ens ha tret una tau­leta a fora i ens hi asse­iem. Car­re­tero demana una ampo­lla de Vichy, però quan veu el meu cafè se'n fa por­tar també un. “Prenc massa cafès, però no vindrà d'aquest”. No vindrà d'un cigar­ret, no vindrà d'un cafè... Vostè és un metge de mà molt oberta. Amb els paci­ents és igual? “Vaig pas­sar anys pro­hi­bint les sar­di­nes i les aren­ga­des, perquè eren por­ta­do­res de coles­te­rol, i ara s'ha sabut que l'evi­ten. Jo penso que els met­ges no hem d'amar­gar la vida dels malalts sinó fer-los-la més agra­da­ble. Que algú ha de fer règim? Que el faci de mica en mica i que de tant en tant es per­meti una ale­gria. Home, a un diabètic no li pots dir que faci el que vul­gui, perquè aca­barà mala­ment, és clar”. La gent de per aquí la mun­ta­nya està més sana que la de ciu­tat? “Igual. Hi ha les matei­xes malal­ties aquí que a Bar­ce­lona.” Doncs hi ha gent que puja a fer salut. “Deu pujar per a altres coses. Per treure's l'estrès, per cami­nar, per veure aquests pai­sat­ges mera­ve­llo­sos, però per fer salut?”.

Hi havia met­ges a la família? “Ara sí. Una filla meva n'és”. Vostè no va néixer a Puig­cerdà. “Vaig néixer a Tremp el 19 de gener farà 55 anys. Els pares eren tots dos d'aquí la Cer­da­nya, però es van tras­lla­dar al Pallars, on el pare va obrir un negoci de trans­port de fus­tes. El pare es va morir amb trenta-tres anys. No en tinc record. M'he edu­cat amb la mare, els ger­mans...”. I acadèmica­ment? “Vaig estu­diar el bat­xi­lle­rat al semi­nari de la Seu d'Urgell...”. Volia ser capellà? “És clar; si no per què hau­ria hagut d'estu­diar al Semi­nari? Després vaig veure que aquest no era el meu camí, però, imbuït per l'edu­cació de ser­vei als altres pròpia del cris­ti­a­nisme, vaig deci­dir que la medi­cina em per­me­tia exer­cir-lo. No me n'he pene­dit mai. Ser metge és la millor cosa que m'ha pogut pas­sar”. És cre­ient? “No d'anar a missa, però ho sóc”.

Vostè està sepa­rat. “Divor­ciat”. Des de quan? “De sepa­rat, no ho recordo. Pot­ser deu anys. De divor­ciat, fa menys”. Té fills? “Tres”. S'hi porta bé? “Depèn. Ha anat a èpoques. Ara, bé”.

M'han dit que és refrac­tari a la ciu­tat. Con­cre­ta­ment, a Bar­ce­lona. “M'ori­ento millor per aquí, això és veri­tat. Però no tinc res en con­tra de Bar­ce­lona. Hi vaig fer tota la car­rera. Si de cas, cen­suro la visió que alguns bar­ce­lo­nins tenen de nosal­tres. Arri­ben aquí els caps de set­mana i ens obser­ven com unes figu­res folklòriques”. Noi, sí que con­ci­ten ani­mad­versió, els bar­ce­lo­nins. Vas a Girona, i igual. “No sé si és igual, perquè la veri­tat és que nosal­tres pas­sem la set­mana espe­rant-los i els rebem molt bé. Són una font prin­ci­pal de la nos­tra riquesa”.

En què con­sis­teix un dia seu de feina? “De nou a dues, al con­sul­tori, a l'hos­pi­tal, i el dia que tinc guàrdia, tot el dia i tota la nit fins a la mati­nada”. Quan té guàrdia no deu poder fer mítings. “Em com­bino l'agenda política en funció de la feina”. Va al cine? Al tea­tre? “Molt poc. Quan era alcalde em posava la cor­bata i havia assis­tit a molts con­certs, però a mi la música clàssica no m'agrada gens”. I la moderna? “Dire Straits”. I posar-se la cor­bata? “No hi tinc cap pro­blema. Entenc que és una peça que han de por­tar les per­so­nes que tenen alguna auto­ri­tat o càrrec repre­sen­ta­tiu, i em sem­bla molt bé”. Els estres­sats de ciu­tat es deses­tres­sen quan vénen aquí. I els d'aquí, on han d'anar per tro­bar la pau? Parlo de vostè. “En tinc prou mirant el pai­satge”. Surt a cami­nar? “No gaire. Faig ser­vir molt el cotxe. El pai­satge el con­tem­plo també des de casa. M'hi tanco tot sol quan vull tran­quil·litat, i allí penso i rumio”. La vida d'un soli­tari, observo. Cuina per a vostè? “No. Vaig a un res­tau­rant de menú cada dia”. Mal sis­tema per por­tar una ali­men­tació sana. “No, perquè hi ser­vei­xen uns dinars molt equi­li­brats. Durant una tem­po­rada vaig mirar de cui­nar. Hi tenia traça. Quan inten­tava que em sor­tis­sin els cana­lons tal com els fa la mare, va venir la política i em va fal­tar temps. Depe­nent dels resul­tats que obtin­gui el 28 de novem­bre, reprendré o no la recepta”.

Un ànec de l'estany se'ns queda mirant. Una senyora li tira unes engru­nes i l'ani­mal enfonsa el cap a l'aigua.

Vostè està bé de salut? “Molt bé”. S'ha fet una analítica, últi­ma­ment? “No me'n faig gai­res. L'última em va tro­bar saníssim. Fins i tot em va sor­pren­dre”.

El naci­o­na­lisme li ve de família? “Del Semi­nari”. Ja ho entenc: com que el bisbe de la Seu d'Urgell és a la vegada cap d'estat d'Andorra, vostè va voler un estat propi. “El bisbe d'ales­ho­res era Igle­sias Navarri, que havia estat con­fes­sor de Franco. No, el naci­o­na­lisme me'l van incul­car els cape­llans que ens feien clas­ses i que ja ales­ho­res ense­nya­ven en català”. El seu ideal de feli­ci­tat? “Viure en un país nor­mal on no calgués que un metge de capçalera de Puig­cerdà s'hagués de dedi­car a la política”. Com li sem­bla que el veuen, els altres? “Fa temps que em va dei­xar de pre­o­cu­par, això. Sóc com sóc”.

Què valora dels altres? “Física­ment?”. No, de caràcter, moral­ment. “Que siguin bones per­so­nes. Amb això està tot dit. Valoro menys els que fan el savi, els que par­len d'ells en pri­mera per­sona a causa d'un ego sobre­va­lo­rat”. Ja que ho ha dit: i física­ment? “Dels altres, miro la cara i els ulls. Els ulls són una gran font d'infor­mació de la per­so­na­li­tat”.

Pensa en la mort? “Hi haig de pen­sar perquè la veig sovint. El que passa és que pen­sar en la mort em porta a pen­sar en la vida i a valo­rar-la”. L'eutanàsia? “S'hau­ria de regu­lar molt ben regu­lada per asse­gu­rar que fos fruit d' una con­vicció ferma del malalt que la demana, però hau­ria d'exis­tir”. Què el pre­o­cupa, del món? “Crec que està en una cursa desen­fre­nada cap al no-res. Les diferències entre el Pri­mer Món i el Ter­cer són bru­tals. Em pre­o­cupa que una part de la huma­ni­tat hagi vin­gut a la vida només per patir. Els homes són poc recep­tius al pati­ment dels altres homes”.