El cafè de màquina de Jordi Pujol

Jordi Pujol va anar ahir a Lleida a fer cam­pa­nya entre els empre­sa­ris de Ponent. Obli­din el CIS: aquest home ha fet tan­tes cam­pa­nyes que estic segur que, només sor­tir de casa i olo­rar una mica la flaire del matí, ja deu saber segur el resul­tat del 28-N. No li ho vaig pre­gun­tar per no xafar-los a vostès i a mi la sor­presa. Abans de par­lar amb els empre­sa­ris i expli­car-los que ara cal un govern que no posi impe­di­ments al senyor que vol mun­tar una granja de porcs a Alcarràs o obrir una empresa de
maquinària a Molle­russa, els diri­gents de CiU el van por­tar a una saleta plena de peri­o­dis­tes perquè els digués alguna cosa.

Els dos caps de llista de CiU a Lleida –perquè a Lleida, no sé si ho saben, CiU té dos can­di­dats, un per als joves i un per als vete­rans, un per a la plana i un per a la mun­ta­nya, un engan­xat al Face­book i l'altre als aplecs del cara­gol, Albert Bata­lla per als con­ver­gents, Josep Maria Pelegrí per als d'Unió– van fer els honors però em sem­bla que ningú no els escol­tava. Pujol, sense dir ni una paraula, ja aca­pa­rava tota l'atenció men­tre pre­nia notes, estu­di­ava l'audiència, sac­se­java un sobret de sucre i es dis­po­sava a pren­dre un cafè de màquina d'ofi­cina que algú li havia por­tat en un vas de plàstic. Si és capaç d'això amb un cafè, ni s'ima­gi­nin què faria amb un faris­tol en un míting de cam­pa­nya. No m'estra­nya que Madí l'allu­nyi d'Artur Mas i l'enviï a comar­ques a veure empre­sa­ris. La modèstia del cafè, a més, donava a l'acte un aire de cam­pa­nya de finals dels setanta, un aire de reunió a les tan­tes del ves­pre en un casal atapeït d'homes bar­buts i dones amb el cabell llis. Com la cam­pa­nya del 1980, posem per cas.

Pujol va com­plir com un mili­tant dis­ci­pli­nat. Va dei­xar anar ben clar el mis­satge del dia i quan algú li va dema­nar detalls sobre la qüestió va pas­sar la paraula a Pelegrí i Bata­lla, o a Bata­lla i Pelegrí, perquè rema­tes­sin a gol. Pujol també va fer con­ces­si­ons als nostàlgics i va etzi­bar un “ara no toca” quan li van pre­gun­tar per Puig­cercós i la frase amb què el repu­blicà ha inten­tat con­ver­tir-se en el Mou­rinho de la cam­pa­nya.

En altres països repar­ti­xen títols però a Cata­lu­nya durant anys un peri­o­dista es lli­cen­ci­ava rebent un “ara no toca” de Pujol en el moment més ines­pe­rat. L'expre­si­dent, lli­cen­ciat en cam­pa­nyes des de fa temps, va donar ahir un cop
a l'esquena a les gene­ra­ci­ons dels Bata­lla i els Pelegrí, va escu­rar
el cafè i els va dei­xar el repte de
repe­tir allò del 80.