Viure la Via amb cent anys

És menuda i fràgil, però encara es pot des­plaçar amb un cami­na­dor i recor­dar “com si fos ahir” quan la seva mare va cosir una ban­dera i la va pen­jar al balcó quan Fran­cesc Macià va pro­cla­mar la República Cata­lana l'any 1931. “En Macià havia dor­mit a la casa del car­rer Major de Pineda, on esti­uejàvem els estius”, explica. L'Emília Alibés en va fer cent l'11 d'abril i ahir com­plia “exac­ta­ment” cent anys i sis mesos. Aquesta àvia que ara viu en una residència geriàtrica del muni­cipi mares­menc, és un pou de sor­pre­ses i, mal­grat l'edat, con­serva el geni i l'empenta. Mal­grat que feia temps que havia mani­fes­tat que volia par­ti­ci­par en la cadena humana per la inde­pendència, en els últims dies les ganes havien fla­que­jat i hi havia moments de dubte. “Sóc molt vella, he patit molt, no m'hi veig amb cor”, deia fins i tot ahir, moments abans que la seva neboda Eli­senda i una amiga l'anes­sin a bus­car al cen­tre. Va cal­dre insis­tir una mica, rao­nar-li que es trac­tava d'un moment històric i que, si no hi anava, després se'n pene­di­ria. Va accep­tar sense gaire con­ven­ci­ment, en bona part perquè, tal com va repe­tir, durant tot el dia no havia vist pas­sar gaire gent ves­tida amb la samar­reta groga. Li sabia greu que la Via Cata­lana no tingués l'èxit espe­rat.

La militància de l'Emília Alibés es remunta a la seva ado­lescència. “A casa sem­pre s'havia defen­sat la sobi­ra­nia cata­lana, i amb el meu germà Joan havíem par­ti­ci­pat en mol­tes mani­fes­ta­ci­ons”, res­se­nya. Vivien a Bar­ce­lona i per­ta­nyien a una família benes­tant i intel·lec­tual. Neboda de la folk­lo­rista Sara Llo­rens i del polític soci­a­lista Manuel Serra i Moret, que va ser alcalde de Pineda i poste­ri­or­ment con­se­ller de la Gene­ra­li­tat i pre­si­dent a l'exili del Par­la­ment de Cata­lu­nya. L'any 2011, va tan­car de manera simbòlica la llista d'ERC en les elec­ci­ons muni­ci­pals de la població.

Anant cap a la Via Cata­lana, l'Emília refle­xi­ona sobre com serà de difícil que “els espa­nyols ens dei­xin fer la nos­tra”, però aviat troba motius per il·lusi­o­nar-se. La gent s'atura a salu­dar-la i som­riu davant les façanes ple­nes de senye­res, però no s'està de comen­tar: “N'hi ha massa poques, d'este­la­des.” Quan arriba a peu de la car­re­tera N-II obre els ulls com dues taron­ges. Hi ha una este­lada immensa que tapa tota la façana de l'hotel Sabi­ote. Espontània­ment es posa a picar de mans i con­ti­nua fent-ho cada cop que veu una ban­dera amb l'estre­lla. I té feina, perquè n'hi ha dese­nes, cen­te­nars, que es per­den a l'horitzó. A l'hotel hi troba les ami­gues, que li fan una gran ben­vin­guda i l'omplen de petons i abraçades. Allà accepta posar-se la samar­reta groga i ocu­par el lloc que li toca a la cadena. Està atenta a qual­se­vol movi­ment, mal­grat que li fallen la vista i l'oïda. Quan arriba l'hora ja fa estona que té les mans enllaçades. Al seu cos­tat, la seva amiga Sara li aca­rona la galta. “Oi que et fa il·lusió ser aquí?” L'Emília diu que sí amb el cap i torna a som­riure. “Quanta gent, mare meva, quanta gent... i tota amb el mateix somni!”