La darrera esperança d'IU

Alberto Garzón va tre­pit­jar per pri­mera vegada el Congrés el desem­bre del 2011 i, amb 26 anys, es con­ver­tia en el dipu­tat més jove de la legis­la­tura. Ara, amb els 30 aca­bats de fer, té intenció de tor­nar-hi com a cap de la dele­gació d'Uni­tat Popu­lar, un con­glo­me­rat de sigles de l'esquerra on IU n'és la força prin­ci­pal. Però si els pronòstics elec­to­rals no s'equi­vo­quen, ni tan sols neces­si­tarà la fur­go­neta amb la qual li agra­dava iro­nit­zar l'exdi­ri­gent Felipe Alca­raz que viat­java el seu grup par­la­men­tari quan el 2000 va per­dre més de la mei­tat de la repre­sen­tació de l'etapa de Julio Anguita. Amb una pro­jecció de només tres o qua­tre escons, aquest jove eco­no­mista mala­gueny, nas­cut a Logro­nyo el 1985, en farà prou si salva la seva plaça i arros­sega els vots sufi­ci­ents per obte­nir par­la­men­ta­ris a Anda­lu­sia i a Astúries.

Però aquests dar­rers qua­tre anys ha tin­gut temps de for­jar-se com a ora­dor dins i fora de l'hemi­ci­cle –va ser un dels pre­cur­sors de l'onada de joves polítics mediàtics que tri­om­fa­ven a les tertúlies– i ha tin­gut temps també de conèixer la part més obs­cura de la política; la que es prac­tica lluny dels focus; la de les guer­res fra­tri­ci­des entre les esquer­res espa­nyo­les dins i fora de la seva coa­lició.

Fill d'un pro­fes­sor de geo­gra­fia i història mala­gueny i una far­macèutica de la Rioja, als 18 anys es va afi­liar a IU i durant la seva etapa uni­ver­sitària va ser un des­ta­cat acti­vista en movi­ments de l'esquerra alter­na­tiva. El 2007 par­ti­ci­pava com a can­di­dat en les muni­ci­pals i qua­tre anys més tard feia el salt al Congrés. Diuen d'ell que té una per­so­na­li­tat molt com­plexa i un posat exces­si­va­ment intel·lec­tual per algú que també ha de recórrer fàbri­ques i mer­cats per dema­nar el vot. Això sí, li atri­bu­ei­xen la seri­o­si­tat a una timi­desa que en oca­si­ons el fa ser massa esti­rat.

Passi el que passi el 20-D, Garzón sem­pre podria dir que la seva estrena en la política amb majúscu­les ha estat molt intensa: de pre­sen­tar-se'l com un dels grans fit­xat­ges de la legis­la­tura i ven­dre's com el repre­sen­tant del 15-M dins IU, aquest lli­cen­ciat en eco­no­mia per la Uni­ver­si­tat de Màlaga i màster en eco­no­mia inter­na­ci­o­nal i desen­vo­lu­pa­ment per la Com­plu­tense de Madrid, es va con­ver­tir en una de les veus auto­rit­za­des dins el grup de l'Esquerra Plu­ral con­tra les polítiques aus­te­ri­ci­des del PP i de la UE d'Angela Merkel que asse­gura que han dei­xat mili­ons de vícti­mes sense ros­tre. Temps ha tin­gut per espla­iar-se com a por­ta­veu a les comis­si­ons d'eco­no­mia, d'hisenda i de pres­su­pos­tos.

Hereu de les tesis mar­xis­tes i admi­ra­dor dels seus dei­xe­bles, Garzón es pro­clama un anti­ca­pi­ta­lista con­vençut, si bé els seus detrac­tors el con­si­de­ren massa pro­per a la soci­al­de­mocràcia. Com a refe­rent de l'esquerra mediàtica, per la seva tra­jectòria política i pel fet gene­ra­ci­o­nal, Garzón man­te­nia unes excel·lents rela­ci­ons amb Pablo Igle­sias i el seu equip. I quan el líder de Podem –després d'un pri­mer intent de crus­pir-se les sigles d'IU a les muni­ci­pals i autonòmiques del maig– va voler cap­tar-lo per encapçalar una can­di­da­tura a les esta­tals, el jove mala­gueny –tot i ser un dels més diri­gents dins la coa­lició que defen­sava amb més entu­si­asme la con­fluència amb els emer­gents– final­ment es va des­pen­jar de l'ope­ració. Visi­ble­ment dol­gut, el diri­gent andalús adduïa que a Podem no li interes­sava unir les esquer­res en un pro­jecte comú, sinó que pre­te­nia ero­si­o­nar IU res­tant-li la marca i, sobre­tot, ram­pi­nyant-los els polítics amb més pro­jecció. El jove diri­gent, però, sem­bla resig­nat a car­re­gar amb el que des de Podem ano­me­nen “la mot­xi­lla de Garzón”, una estruc­tura interna monolítica i caduca. I el seu gran objec­tiu el 20-D és resis­tir l'embat d'Igle­sias i no con­ver­tir-se en el dar­rer can­di­dat d'una coa­lició que podria estar con­dem­nada a des­a­parèixer si entre els elec­tors pros­pera la tesi escam­pada pels seus rivals que, a hores d'ara, IU és un clar expo­nent de la “casta”.