Política

ANNA SIMÓ I CASTELLÓ

EXCONSELLERA I EXMEMBRE DE LA MESA DEL PARLAMENT

“El primer intent d’emancipació nacional és mort, no ha reeixit”

El que és plenament viu és l’objectiu, i renaixerà un segon intent amb un segon camí, ja que continua tenint suport popular
L’independentisme té un valor: és com l’ecologisme, no hi ha partits ecologistes ja perquè l’han incorporat tots... Això és guanyar
Pragmàtics a ERC? Depèn de com, el més pragmàtic seria no ser independentista, com va passar durant molts anys...

E

l TSJC la va condemnar a 18 mesos d’inhabilitació i 30.000 euros de multa per haver tramitat les lleis de l’1-O quan era a la Mesa del Parlament. Es planteja tornar a la política institucional un cop complerta la sanció?
No, està acabadíssima! A més, la inhabilitació encara no ha començat, tots vam recórrer contra la sentència del TJSC perquè, a diferència de la Carme, tenim una segona instància, i cada vegada que nomenaven un ponent per resoldre el recurs he presentat escrit de recusació. N’he recusat fins a tres, perquè claríssimament eren del PP i antiprocés, però ara ja paro, no vull recusar més perquè cada ponent és igual o pitjor que l’anterior. A partir del moment que hi hagi sentència definitiva comptarà la multa i la inhabilitació.
Així ja pot fer balanç de la seva carrera... Com va entrar vostè en política?
A l’institut ja es va començar a generar una certa inquietud política, bàsicament social, i poc després de començar la universitat vaig anar a Prada, a la Universitat Catalana d’Estiu, i vaig entrar en contacte amb un sindicat. Després encara van passar dos anys, però als 19 ja tenia ganes d’apuntar-me a un partit polític i vaig informar-me a Iniciativa. I eren d’esquerres, com jo em sentia, però el tema dels Països Catalans em grinyolava molt, no em va convèncer no veure-hi una voluntat explícita de la nació completa, tot i que la primera vegada que vaig votar ho vaig fer pel Rafel Ribó. Als 22 anys em vaig afiliar a CCOO i a les JERC i ERC alhora, per una motivació social i política.
Vostè va ser la primera regidora d’ERC a l’Hospitalet des de la República. Devia ser tot un ‘boom’ per al partit…
Exacte. Allò va ser possible gràcies a la feina d’un equipàs de l’Hospitalet que trèiem hores d’on podíem per un projecte d’esquerra, i a una feina prèvia dels anteriors candidats. I allò va ser el que va impulsar, sense voler-ho, la meva carrera política. Si no arribo a sortir regidora el 2003 a l’Hospitalet, que era la ciutat més gran on ERC va assolir representació, no hauria estat consellera de Benestar, ni diputada ni res. Allò va ser un revulsiu. Recordo la nit electoral en un hotel a la Gran Via, quan Carod-Rovira va esmentar-me en el seu discurs al carrer… Aquell dia vaig sortir mantejada pels companys.
Per a l’independentisme era posar una pica a l’anomenat cinturó vermell…
Bé, en Joan Tardà ja era regidor a Cornellà: en ciutats mitjanes de l’àrea metropolitana ell va ser el primer. En ciutats grans, fora de Barcelona, els primers vam ser l’Hospitalet i Badalona.
Avui la presència d’ERC a l’àrea metropolitana està totalment normalitzada… Hi veu marge de millora encara?
Oh, i tant! La gent d’ERC a l’Hospitalet aspira a l’alcaldia, com suposo que qualsevol que es presenta a unes eleccions. Avui ERC és el primer partit de Catalunya en alcaldies, i ara l’ambició és ser alternativa també a l’àrea metropolitana.
Això vol dir que l’independentisme ha deixat de veure’s com a residual, fins i tot hostil, en aquests entorns?
Més que haver-s’hi deixat de veure, hi ha deixat de ser residual! Sobre els motius, cadascú en tenim múltiples per votar una opció política; la majoria ideològics, però altres també pràctics. Hi ha gent que diu ‘jo voto aquests perquè em resoldran els meus problemes’, potser gent d’esquerres que vota Vox perquè així ho creu… Les coses no són tan unívoques, tot i que és cert que hi havia una certa por, no fa tants anys havia sentit “Si guanyeu ens posareu en trens i ens tornareu al poble”… I ho expressen d’una manera molt minoritària, sí, però amb això et preguntes “D’on has baixat, fill meu, per fer aquest tipus d’apreciacions?”. Però l’independentisme és una proposta política més que és objecte de votació, una opció que vol un estat propi en forma de república com a model d’estat i que alhora, en el mentrestant, advoca per un model de societat. Per tant, contrastem propostes.
En tot cas avui ja ha conquerit una certa normalitat a l’àrea metropolitana…
Em resisteixo a comprar-te l’expressió; simplement l’independentisme està ocupant un espai central en la política.
El mateix 2003 va ser la consellera més jove al govern. Avui la presència de joves i dones sí que s’hi ha normalitzat més…
I tant, això sí. Al govern de Maragall érem poques dones, d’ERC només jo fins que va entrar la Marta Cid, i tot era gent de certa edat, perquè el PSC va portar Quim Nadal, Montse Tura, el mateix Pasqual…
Hi havia les mateixes discrepàncies que hi ha avui, o la convivència era diferent?
Ho defensava en aquell moment, i en això la perspectiva del temps no m’ha canviat: per interès i per la batalla política, d’una banda es va magnificar el dragon khan, sobretot per part de CiU, que no va pair l’alternança, però d’altra banda hi havia una falta de costum de governs de coalició postelectoral, que des del restabliment de la democràcia es van encetar amb els tripartits, perquè CiU era una coalició preelectoral. Ja s’ha vist ara que una coalició postelectoral comporta ais i uis, i això ho hem de normalitzar, no ens hem de posar nerviosos. Que a vegades com a votant agrairies que la roba bruta es rentés a casa i una mica de tranquil·litat per fer feina, també t’ho he de dir, però no ho magnificava aleshores ni ara.
Es va criticar molt ERC arran del segon tripartit per haver fet president Montilla. Vist amb perspectiva, va fer bé?
De fet va ser dir: “Què passa, on és el problema? Per què Montilla no pot ser president? Per raons de carisma, o perquè és nascut a fora? Perquè si és per això últim, sou tots una colla de xenòfobs!” El PSC l’havia triat cap de llista i tenia dret a la presidència. I potser comparat amb Jordi Pujol o Pasqual Maragall qualsevol té poc carisma, sí, però els companys consellers no em parlaven malament de la seva capacitat de gestió, deien que era un gust treballar-hi perquè feia moltes reunions, s’interessava, ho seguia... Una altra cosa és que patissin més o menys a les sessions de control del Parlament, igual que patíem amb el Pasqual però per raons diferents, perquè et podia sortir per qualsevol banda i pensaves: “Ai avui, quina t’embolicarà?” En el cas de Montilla et preguntaves: “Dirà res que no sigui el que sol dir sempre?”
Després va ser diputada i va tenir responsabilitats a ERC, i va tornar al primer pla a la mesa amb Carme Forcadell, ja en la legislatura del procés. Vist avui, hauria fet res diferent al voltant de l’1-O?
Probablement hauria fet alguna cosa diferent, sobretot pel que fa a l’actitud.
En quin sentit?
M’ho quedo per mi, però no em refereixo a una actitud de claudicació: no hauria actuat diferent respecte a les querelles i als requeriments del TC, i continuo defensant que al Parlament s’ha de poder parlar de tot, i més aquesta setmana que s’ha sabut que els companys de la mesa de Roger Torrent aniran a judici per haver permès que es votés una resolució política sobre la monarquia. En tot això em refermo absolutament. Però en aquell procés entre el 2015 i el 2017 hi ha algunes coses més de dins les màquines del partit on segurament la meva actitud hauria estat diferent, més propositiva i participativa en la presa de decisions.
També hauria actuat diferent amb els rivals polítics? Perquè Forcadell ha estat autocrítica per la falta de certa empatia.
Respecto moltíssim tot el que diu i ha fet la Carme, però això en concret no ho veig com ella, tot i que des de la perspectiva penso que està bé com enfoca la qüestió.
Avui està mort el procés?
El que està mort és un camí, una via que es va iniciar legislativament el 2015 i que va coincidir amb l’etapa de Junts pel Sí. Junts pel Sí va tenir un principi i un final, igual que hi ha un principi i un final del primer intent d’emancipació nacional del Principat des del restabliment de la democràcia. És un primer intent, i el primer intent és mort, sí, s’ha acabat i no ha reeixit. El que és plenament viu és l’objectiu, i renaixerà un segon intent amb un segon camí, ja que continua tenint suport popular, i jo aspiro que s’incrementi. La via pacífica de la voluntat majoritària per mitjà d’un referèndum per mi és l’única via possible, després d’haver assajat la via anterior.
En tot cas, què fa tan difícil una estratègia unitària com es va assolir llavors?
No va ser fàcil aconseguir-ho del 2015 al 2017, es va estar refent i reconstruint constantment. No n’era protagonista principal, però t’ho podrien explicar els que ho eren i intentaven cosir i recosir, com la Marta Rovira, el Jordi Turull, el Lluís Llach, la Mireia Boya... Ara costa perquè no hem guanyat, hem perdut el primer embat, però alhora continues tenint una majoria que manté l’objectiu i estàs encara trobant l’estratègia millor, perquè no la sap ningú… En política és molt complicat l’assaig i error. Quan fas polítiques públiques has d’anar sobre dades empíriques i fets segurs. En el cas de la independència de Catalunya no és així, i duem un error a mitges, perquè penso que l’1-O va ser meravellós a tots els nivells: popular, polític, democràtic… Però no ens en vam sortir: per incapacitat pròpia, per manca de força… per tot el que ja s’ha dit, no hi tornaré a entrar i no vull matxucar-me. Has de ser conscient de quines són les teves forces i quines eines pots adoptar per intentar tombar una força que és superior. El problema d’ara és trobar l’estratègia per fer la translació de la pèrdua cap a l’empenta i el guany final. Això hi ha formacions polítiques que han decidit fer-ho d’una manera i altres d’una altra. I aquest cap de setmana veurem com ho ha decidit fer ERC a la conferència nacional.
ERC va fer la seva anàlisi i el 2018 va fixar un gir estratègic que ara ratificarà. Però encara sorprèn que siguin els pragmàtics i moderats de l’independentisme.
És que parlar de moderació… Com que hi ha tanta informació, cada vegada hi ha més opcions de debatre i opinar, i llavors tendeixes a la simplificació. Pragmàtics, segons per a què! Quan governes, les polítiques que han de ser pragmàtiques, i si a més has de teixir la fita de la independència de Catalunya, t’has de fixar objectius que a priori no són fàcils. Depèn de com, el més pragmàtic seria no ser-ho, d’independentista. Com va ser el més pragmàtic durant molts anys! Ara ser pragmàtic és voler fer el teu camí, perquè l’Estat no té cap alternativa al que demanem una part molt important de la societat catalana. És que no n’he sentit cap: una és la judicialització i dir no a tot, i l’altra és dir “Modifiqueu la Constitució”, que és una manera de dir “Et fots”, perquè sempre serem minoria ni que suméssim el 100% de catalans, bascos i gallecs. Això no du enlloc, per tant el que és pragmàtic és reprendre el camí. O sigui que jo no en diria moderat o pragmàtic, en diria reconeixedor del punt en què s’està, que no està guanyant. Tenim un valor brutal, que és la feina feta de la gent que ho veu i és independentista, d’esquerres o dretes, de partits diferents que el representen. Això és un gran guany, perquè és com l’ecologisme: ja no hi ha partits ecologistes amb força, perquè tots els partits han incorporat l’ecologisme. Això és guanyar. ERC advoca per aquesta reflexió, i jo m’hi sento còmoda.
Una part de l’independentisme us acusa de botiflers pel fet de defensar això…
Ja fa anys, a tot arreu… No s’hi pot fer res, forma part de la democratització de l’opinió i de com creu cadascú que ha d’exorcitzar els seus dimonis. També una part dels insults em ve pel fet de ser dona i sense un físic estandarditzat… i altres aniran perquè soc una covarda, una venuda, una botiflera, però és que ja fa tants anys que ho sents… A mi m’agrada debatre sobre arguments i no sobre insults. A vegades són monòlegs, són cagarades, escopinades sense afany de debat real. L’insult per l’insult no m’aporta res, però amb els anys has après a ressituar-ho, perquè, si no, no dormiries.
És clar que l’estratègia d’ERC passa pel diàleg, però no dona fruits fins ara…
No. Si algú es pensava que seria fàcil reconduir una situació judicialitzada sense cap respecte per allò que es diu, es pensa i pel que es manifesten milers i milers de persones a Catalunya, doncs no és fàcil. Al PSOE li falta valentia, perquè sap els costos que pot tenir electoralment qualsevol altra cosa. Per a ells, mantenir la petició d’indult fins al final ha estat un esforç tan bèstia que no pensen perdre gaires llençols més. Per això una cosa que, per a un govern que es diu que respecta les minories nacionals, hauria de ser tan fàcil com fer una llei de l’audiovisual respectuosa amb les llengües cooficials, en canvi és com treure-li els queixals. I igual passa amb tot... Ara, això també et dona legitimitat, si és que algú al món t’està mirant, que crec que ara no perquè evidentment hi ha altres prioritats. No es pot deixar per verd cap escenari fins que no et diguin clarament a la cara que s’ha acabat. I com que això no ha passat, cal continuar. Si t’aixeques de la taula és molt difícil tornar-t’hi a asseure. Per tant, que te’n facin fora. Tu, assegut allà.
Junts i la CUP qüestionen molt la taula…
Crec que Junts no hi és perquè per a ells no és còmode i s’han agafat a l’excusa que volen que sigui de partit i no de govern, així tenen més fàcil explicar per què no hi són. Si és entre governs, que hi vagin els teus consellers encapçalats pel vicepresident, no passa res! Forma part simplement d’una estratègia diferent i de no voler donar per bo el diàleg, tot i que era al seu programa electoral. Dir que se’ls expulsa és una posició que es fa fàcil d’explicar per bé que no ho comparteixo, però la política és això.
Ha tornat al Consorci per a la Normalització Lingüística en un moment crític, ja que tots els indicadors diuen que l’ús del català cau. Què es pot fer per revertir-ho?
Es poden fer moltes coses, començant per donar més pressupost al Consorci [riu]… Ara estic molt esperançada amb el Pacte Nacional per la Llengua, té voluntat que hi participi tothom, fins i tot nosaltres hi podrem ser i fer-hi propostes. El que s’hi pot fer és el que es decidirà aquí per estendre l’ús, prestigiar la llengua, guanyar espais d’ús que ara no hi són, fer complir la legislació vigent que no es compleixi i fer canvis. L’objectiu és garantir els drets lingüístics de tots els ciutadans, tenint en compte quines són les llengües oficials i la llengua pròpia.
Heu notat que baixi l’interès en el coneixement de la llengua entre nouvinguts?
No, no… Depèn d’on ets, però en el cas del districte de Barcelona, que és on soc, el 80% de l’oferta de cursos és per a persones que acaben d’arribar o que encara han de començar amb la llengua. Des del 2019 es nota una revifada en l’arribada de persones d’arreu del món, la meva percepció és que és igualable a la que hi va haver els primers anys del segle. El que passa és que en situació pandèmica això no s’ha acabat de percebre, estem parlant de molta gent nouvinguda que no ha après el català a l’escola i no hi ha les eines suficients perquè l’aprengui.
És optimista?
Ho soc si hi ha política lingüística, perquè si no n’hi ha les llengües es moren.
No depèn dels parlants sobretot?
Absolutament, però també de la política lingüística que es fa, i ara estic molt esperançada amb un pacte on es prendran decisions de manera molt àmplia, i tothom que ho vulgui hi podrà participar. Estic motivada per decidir entre tots quines són les millors mesures per revertir la situació d’una llengua minoritzada, amb un coneixement més que millorable i sobretot un ús que cal recuperar a marxes forçades.
Una trava gran són els atacs judicials a la immersió, i el 25% de castellà dictat a l’escola. Com s’hi ha de fer front? Amb la desobediència dels professors?
No, amb la bona política del departament i de tots els agents de l’àmbit educatiu, perquè si hi ha un consens ampli en la societat catalana des dels 80 és que per assolir un coneixement equilibrat del català i el castellà, i per tant un ús posterior, has de poder compensar la falta d’entorn d’ús. Jo visc en un barri de l’Hospitalet on sé que el meu fill sortirà de l’escola pública parlant les dues llengües perfectíssimament, però la majoria dels seus companys no, perquè no tenen un entorn d’ús del català. I la immersió és la manera, perquè si no, fora de l’escola, aquells nens i nenes no tenen l’opció d’aprendre’l. I el castellà ja el saben…
L’oferta audiovisual i a les xarxes en català és molt baixa també…
Això és una qüestió de legislació: ens arriba cinema europeu a les plataformes perquè és obligat per llei, doncs s’ha de fer el mateix! I no només això: llavors hem d’aprendre a fer productes audiovisuals de qualitat en català. Perquè si el producte no val res, què caram estàs reivindicant? Mira els coreans a Netflix, tenen una pila de bones pel·lícules i sèries, i la gent les veu. Si et poden comprar material de primera qualitat en català, ho faran si veuen que és una cosa moderna i hi poden guanyar consumidors... S’ha de fer amb qualitat, autoexigència i regulació.
Vostè va deixar al juny la presidència del Consell Escolar de Catalunya. Ara hi ha una vaga de mestres convocada, què en pensa?
El Consell ho ha estat debatent, i no em posaré amb el que decideixi fer, perquè és molt plural i li tinc molt respecte. Només et dic, com a mare d’una criatura, que si en una tercera part dels dies lectius a final de trimestre no es dona cap tipus de contingut, a fi de demanar especialment que no comenci l’escola cinc dies abans, no ho comparteixo de cap manera. Com a mare estic d’acord amb el plantejament de començar una setmana abans si ningú es queda sense les extraescolars, que de moment han dit que sí. De fet fa dècades que se’n parla...
Potser les formes del govern són el que han provocat aquest posicionament…
En teoria hi havia temps per poder-ho discutir, veurem com acaba. Però que el Consell Escolar parli per ell, no vull posar-me on no em demanen. S’han d’asseure i negociar les condicions com això es produirà i acordar-les pel bé de tots, sobretot dels alumnes.

k

L’entrevista sencera, a www.elpuntavui.cat

De política i llengua

Aquest cap de setmana presideix simbòlicament la conferència nacional que ERC fa a l’Hospitalet, casa seva, però Anna Simó (els Alamús, 1968) ja és una militant de base més i, de grat o per força, fa quatre anys que va deixar la política institucional, quan havia d’afrontar un judici per la seva feina a la mesa del Parlament que al final la sentenciaria a 18 mesos d’inhabilitació. Simó, que el 2003 va obrir doblement camí, com a regidora republicana a l’àrea metropolitana i com la dona més jove (i la segona persona més jove) d’entrar al govern, parla avui sense cotilles i amb un feix d’experiència acumulada. Ho fa com a dinamitzadora i coordinadora de districte a Barcelona del Consorci per a la Normalització Lingüística, la seva altra gran passió, on té plaça des del 1990, si bé va estar en excedència del 2003 al 2018. Ara confia que el Pacte per la Llengua farà repuntar l’ús del català.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia