Societat

religions

La difícil supervivència dels ordes religiosos

El col·lectiu envelleix, amb una mitjana d'edat de 75 anys, i costa trobar relleu

Per falta de gent i també per incapacitat de mantenir les estructures, les congregacions catalanes perden la província pròpia i s'han d'unir amb d'altres de l'Estat o d'Europa

Obert el debat sobre si cal que alguns ordes o congregacions s'agrupin per unir forces

“Els religiosossón més grans, però també s'ha fet vella la societat”, indica el germà marista Lluís Serra
“Intentem viureel moment de feblesa amb lucidesa i autocrítica”, assenyala Màxim Muñoz

El novembre del 2008, les últimes monges clarisses del monestir de la Mare de Déu de la Serra de Montblanc, presents a la localitat des de feia 700 anys, van haver de tancar el santuari i marxar al monestir de Reus. Només hi quedaven quatre monges molt ancianes –n'hi havia una que tenia més de 90 anys– i la seva situació al santuari era insostenible. Sis anys més tard, el novembre del 2014, la situació es va repetir al convent de Sant Francesc de Berga, on els dos últims franciscans van haver de marxar del monestir i anar a Sabadell. Van tancar així una etapa de vuit segles de presència franciscana a la capital del Berguedà. Pocs mesos més tard, l'1 de gener del 2015, els franciscans, presents a Catalunya des que sant Francesc va passar per casa nostra el 1214, van perdre la província pròpia, fundada al segle XVI, i es van unir en una única província ibèrica, que depèn de Madrid.

Per falta de gent i impossibilitat de mantenir les estructures, també les carmelites van perdre la província pròpia, i la Companyia de Jesús, lligada a Catalunya des que sant Ignasi es va convertir a Manresa, el 1522. Gairebé tots els ordes religiosos i congregacions –amb algunes excepcions– s'han hagut de reestructurar en els últims anys per falta d'efectius, i els convents i monestirs busquen relleus difícils de trobar. En alguns casos, diversos convents van fer venir religiosos i religioses de fora, de l'Amèrica del Sud, sobretot, i de l'Índia, però ara aquesta pràctica s'ha frenat, entre altres coses, perquè no agrada al papa Francesc.

Des del concili II del Vaticà, les congregacions i els ordes religiosos han perdut molts efectius, un 45% del total a tot el món. El principal problema és l'augment de l'edat dels religiosos i religioses i la falta de relleu. La secularització de la societat, la nova organització social i les noves formes de vida han donat una estocada a aquesta vocació, que requereix un compromís “per a tota la vida”. Malgrat tot, a Catalunya hi ha avui 6.000 religiosos i religioses.

La possibilitat de dedicar-te als altres a través d'una ONG i el fet que avui l'educació i l'assistència estan garantides per la societat del benestar també han suposat un cop per a les congregacions i els ordes religiosos, que durant segles han estat l'únic bastó de la societat més feble.

Acaba de sortir publicat un llibre, Agonía de las órdenes y congregaciones religiosas. Ensayo sociológico sobre su presente y futuro (Octaedro), de Josep Roca Trescents, que ha analitzat la davallada del nombre d'ordes i congregacions, i ha posat xifres a aquesta realitat, aconseguides a còpia de molta paciència, perquè, segons explica, els ordes i les congregacions no ho han posat fàcil. Roca ha consultat arxius privats i l'anuari pontifici que edita cada any el Vaticà, en què es pot trobar “l'estat de totes les congregacions i tots els ordes de dret pontifici, que són menys de la meitat, però són els més importants”.

Entre les dades més significatives, hi ha que els jesuïtes –orde al qual pertany el papa Francesc–, durant el concili II del Vaticà (1962-1965), tenien 36.000 efectius a tot el món i avui només en queden 16.000; els salesians n'eren 22.626 i avui en són 15.000 (un 35% menys), i els franciscans, de 27.137 als anys seixanta, han passat a ser-ne 14.000 (-48%). Pel que fa a les dones, la davallada més forta la registren les Filles de la Caritat –de 45.540 als anys seixanta a 16.000 (-65%)– i les ursulines, amb un descens del 78%: de 6.724 durant el concili a 1.650 avui.

Roca acusa l'Església de mirar cap a un altre cantó i de no haver aprofitat el 2015, l'Any de la Vida Consagrada, per posar el debat damunt la taula. “El fet que s'hagin reestructurat els ordes religiosos en províncies úniques i que s'hagin tancat col·legis no és una mesura realment estratègica, sinó defensiva, perquè mantenir una estructura organitzativa quan ja no hi ha ningú a qui organitzar no té gaire sentit”, assenyala. I critica, com ha fet el papa, la pràctica de portar monges de fora, que, al seu parer, no va fer sinó portar “mà d'obra barata als convents de monges on les autòctones eren ancianes”.

Massa

Dins del catolicisme, la branca cristiana que més ha fomentat la vida religiosa, hi ha una pluralitat enorme d'ordes i congregacions. Primer, hi va haver els monacals, els cenobítics; després, van venir els mendicants, els clergues regulars; després, congregacions, etc. Tot i que la proliferació d'ordes es va qüestionar des del segle XIII –el concili IV del Laterà, en el cànon 13, prohibeix establir nous ordes religiosos “per evitar que tanta diversitat causi confusió a l'Església”–, el creixement era imparable, especialment durant el segle XIX, fins al punt que, entre els homes i les dones, avui a tot el món sumen 8.000 ordes i congregacions. A l'Estat espanyol, n'hi podria haver uns 500, i a Catalunya, més de 300, el 75% dels quals, femenins.

“Les congregacions masculines més perjudicades són les laïcals i, sobretot, les dedicades a l'ensenyament”, explica Josep Roca, que manté que la tendència és que van perdent més efectius “les més obertes” en comparació de les conservadores.

“Les grans congregacions de clausura han patit una mica menys que les de vida activa”, diu aquest estudiós. “Això a vegades és sorprenent, perquè un diria que haurien de tenir més capacitat d'adaptació a les noves vocacions precisament els ordes que tenen contacte amb la societat. Però realment no és així. Han patit menys els de l'orde del Cister que els jesuïtes, per exemple. El cas dels jesuïtes és molt curiós, perquè no sols és un orde de gran prestigi, sinó que el papa n'és membre”, afirma. Avui hi ha uns 1.700 monjos de l'orde del Cister al món (encara més respecte als que hi havia el 1959, que eren 1.623). La Salle, que havia arribat a ser la més nombrosa de l'Estat, avui ha perdut la majoria dels seus efectius. Els religiosos són els que es van preocupar de l'educació de les classes populars fins no fa gaires dècades, però avui no tenen aquell pes.

“La gran davallada del nombre de religiosos i religioses es dona fonamentalment a Europa i l'àrea occidental. Tenim abundància de vocacions a l'Àsia i a l'Àfrica. A l'Amèrica Llatina, més o menys ens mantenim en les mateixes xifres. I la raó no és que allà la vida religiosa doni més bon testimoni que aquí. Hi ha altres factors, de tipus religiós i també socioeconòmic”, explica el claretià Màxim Muñoz, president de la Unió de Religiosos de Catalunya (URC). I hi afegeix que “la gran davallada a la nostra àrea cultural és proporcional a la davallada del nombre de cristians compromesos, que afecta també laics i preveres, i diaques diocesans. No hi ha tants religiosos i religioses perquè no hi ha tants cristians. La baixa natalitat és una raó afegida important.”

“En temps del Vaticà II, la mitjana d'edat de les congregacions estava per sota dels 40 anys i en aquest moment és de 75 anys, gairebé el doble –explica Roca–, cosa que vol dir que queden molt poques forces vives per dedicar-se al que es dedicaven, i molts dels pocs que queden s'han de dedicar a cuidar els ancians.”

“És veritat que els religiosos som cada vegada més grans. Però el mateix passa a la societat: cada vegada la gent viu més. A l'Estat espanyol, si no fos pels immigrants, la societat no es renovaria”, assenyala Lluís Serra, secretari general de la Unió de Religiosos de Catalunya (URC).

Ja abans del concili, molts ordes i congregacions masculins havien començat un període de davallada. Els ordes femenins van començar alguns anys després. Josep Roca creu que el drama de les desercions de després del concili és que “el famós aggiornamento va aixecar esperances que finalment no es van complir”. A partir del concili, la veritat és que molts religiosos van abandonar i també molts capellans diocesans.

“Entre un 70% i un 75% dels religiosos que van abandonar adduïen com a raons principals, en primer lloc, els problemes amb la castedat i, en segon lloc, que s'havien enamorat. En canvi, aquesta no és, com a mínim oficialment, la principal causa d'abandonament entre les dones religioses, que sobretot van abandonar i abandonen per temes de desigualtat de gènere”, assegura Roca. El president dels religiosos catalans puntualitza: “Les causes són complexes i no totes depenen de les decisions que prenem els religiosos o del nostre testimoniatge. Estem en un canvi axial de cultura i de relació de la religió amb la cultura, que certament requereix nous models i paradigmes que no són fàcils de trobar i d'implementar, entre altres coses, perquè ni les congregacions ni la mateixa Església som una empresa que pugui resoldre tots els problemes amb plans estratègics executats pels especialistes.”

Cal una transformació i una reflexió. Josep Roca diu que “els ordes i congregacions entenen molt bé els problemes quan es parla dels altres, però no els veuen quan es parla de si mateixos”; en canvi, els religiosos catalans asseguren que “sí que s'ha reflexionat, i molt”. “S'han tractat els problemes a les congregacions. No hem de mirar sols el problema des del nostre país, s'ha de mirar a escala general, de tot el món”, insisteix el secretari general de la URC.

Per l'autor del llibre Agonía de las órdenes y congregaciones religiosas, “no té sentit que hi hagi centenars de congregacions que facin el mateix, fins i tot amb el mateix nom, perquè, de franciscans, n'hi ha molts, però, de franciscanes, hi ha 350 congregacions de dret pontifici!”, sosté. “Certament, podem dir que hi ha massa congregacions tenint en compte les poques vocacions que hi ha. De fet, ja s'han produït fusions entre instituts i d'altres estan en procés, i a Roma posen moltes traves al reconeixement de noves congregacions. Cal preveure que en el futur n'hi haurà moltes que desapareixeran o es fusionaran, però és un procés que no es pot planificar com si fos una multinacional que vol optimitzar els recursos, perquè cada congregació i cada fundador o fundadora aporten una riquesa a l'Església i a la societat, no sols pel servei concret (educatiu, social, sanitari...), sinó pel conjunt del que diem un carisma: una forma peculiar de llegir l'Evangeli de Jesucrist i de concretar-lo en un estil de vida amb accents propis. Cal respectar aquesta riquesa”, diu Muñoz.

“Jo diria que la vida religiosa, amb la gran davallada que està registrant, s'està normalitzant, amb referència a la realitat eclesial i social. És una vocació per a minories, tant dins de l'Església com de la societat, i en un ambient sociològicament catòlic havia estat anormalment nombrosa, especialment a la nostra Península. Ara, a Occident, les vocacions a la vida religiosa estan molt provades, perquè es fiquen en un estil de vida contracultural, alternatiu als valors hegemònics. Ningú no s'hi fica per augmentar el seu estatus social o econòmic, o per ser admirat i lloat, més aviat som objecte d'incomprensió i de crítica”, lamenta Màxim Muñoz.

Aquest claretià assegura: “La pobresa, la castedat, l'obediència i la vida comunitària, i la mateixa fe, que n'és la font, comporten una denúncia i una alternativa a la idolatria del sexe, els diners i la llibertat individual. Un estil de vida, al capdavall, que només troba sentit en el seguiment de Jesucrist i els valors que propugna, i que creiem que humanitza els que els viuen i també la societat. Dins de l'Església, també són un recordatori constant de la seriositat que comporta ser cristià davant la temptació d'acomodar-se.”

“D'acord amb l'experiència de fe que sosté el nostre estil de vida, els religiosos i religioses intentem viure aquest moment de feblesa i reducció amb lucidesa i autocrítica, promovent també iniciatives intercongregacionals, i millorant el nostre testimoni personal i comunitari de l'Evangeli, i la nostra connexió amb la cultura i la societat de la qual formem part”, conclou.

8.000
ordes
i congregacions religiosos, femenins i masculins, hi ha avui al món. A Catalunya, n'hi ha més de 300.
6.000
religiosos
i religioses hi ha avui a Catalunya.
70
per cent
de monjos i religiosos que van deixar la vida religiosa esgrimien com a motiu de l'abandonament que no estaven d'acord amb la castedat o que s'havien enamorat, sosté l'autor del llibre ‘Agonía de las órdenes y congregaciones religosas'.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia