Societat

Frei José Fernandes Alves

Frare dominic del Brasil, especialista i militant en Drets Humans

“Casaldàliga és un exemple per aprendre a desaprendre”

Al costat de gent senzilla va canviar la seva mentalitat com a ciutadà, com a claretià, com a bisbe i com a subjecte polític

Va posar en pràctica la ‘decolonització’: parlava i treballava des de la base. No es poden canviar mentalitats des d’un despatx

Fràgil i petit com era, va ser una gran esperança per a la gent senzilla, victimitzada

El frare José Fernandes Alves, un dominic brasiler de 68 anys que dona suport a moviments socials i eclesials de base des de la seva comunitat a la ciutat de Goiânia, a l’estat de Goiàs, confessa que es va emocionar enormement quan en un viatge recent a Catalunya va poder visitar Balsareny, la població natal del bisbe Pere Casaldàliga. Fernandes ha assumit el relleu local en un dels grans projectes del claretià: l’edició de l’Agenda Llatinoamericana Mundial, que des del 1992 visibilitza les grans causes de la igualtat i la justícia. Parlem amb ell del que significa l’agenda, del llegat de Casaldàliga i de la situació al Brasil.

El lema d’enguany de l’agenda és la ‘decolonització’, que no és ben bé el mateix que ‘descolonització’. Ho pot explicar?
La idea de decolonització resumeix el que s’ha anat tractant en totes les edicions anteriors. És una convocatòria perquè des de la crítica propositiva puguem canviar la societat. No es tracta només d’una descolonització física o política, també és mental i ha de permetre l’empoderament d’aquells que han estat colonitzats. En concret, al Brasil hem patit dos tipus de colonització, la portuguesa, que va portar la creu amb l’espasa els segles XVI i XVII i que ja tothom coneix, i la nacional. Amb aquesta darrera, des dels anys seixanta del segle passat, amb la dictadura militar, es va fomentar que la gent enriquida del sud marxés cap al nord empobrit, a explotar els recursos.
Va ser una colonització interna?
És el que coneixem com la colonització dels gauchos del sud, imposant els seus costums, tradicions, religions i maneres d’organitzar-se als pobles indígenes. Van portar la desforestació de l’Amazònia, els grans monocultius de soja i la ramaderia industrialitzada. Aquesta colonització, com l’anterior, va deixar ferides molt profundes, amb persones disminuïdes en la seva dignitat humana. Per això diem que la colonització és un procés de mort, que no valora la gent.
I la ‘decolonització’?
Vol dir aprendre a desaprendre, per poder reaprendre. És un procés de desconstrucció i d’aprenentatge per poder construir una nova realitat. Hi ha grans teòrics que n’han parlat i en parlen, com Paulo Freire i Enrique Dussel. Ens diuen que la gent senzilla, popular, amb les seves diferents naturaleses i composicions, són els protagonistes principals. Amb protagonisme col·lectiu i no individual, que canvia la manera de pensar, els sentiments. La decolonització resol qüestions existencials i també és un procés crític amb la història.
Algun exemple?
Quan parlem de substituir estàtues de Cristòfor Colom. Al Brasil hi ha moltes iniciatives d’aquest tipus. És una manera de visualitzar que s’ha de canviar l’estil de vida. S’ha de parlar de decolonització des de l’economia, també des de la política i la cultura, i dels seus impactes concrets. Hem d’explicar que les multinacionals exploten la naturalesa brasilera, fan servir llavors transgèniques, desforesten, danyen la salut de les persones fan que els treballadors passin gana. I hem de poder omplir les panxes per poder canviar les mentalitats. Cal educació per fer que les víctimes passin a ser persones qualificades per prendre les seves pròpies decisions, decidir què s’hi planta, com, com es consumeix i com es comercialitza.
Parlem de Pere Casaldàliga. Ell va arribar al Brasil en plena colonització interna.
Quan va arribar, a principis dels setanta, s’estaven donant incentius fiscals per anar cap al nord, per posar fi als moviments camperols i les guerrilles del Front Popular. Va arribar parlant poc i escoltant i caminant molt. Va prendre contacte amb les comunitats originals de petits propietaris expulsats pels terratinents. Era una època de molta violència envers aquestes comunitats, amb moltes morts. Ell ho presenciava, i a partir d’aquí veiem com una persona que ha sortit d’una cultura colonitzadora es comença a qüestionar les coses. Això vol dir que ja va sortir de Catalunya amb unes idees molt concretes al cap. Va canviar la seva mentalitat com a ciutadà, com a claretià, com a bisbe i com a subjecte polític. Fràgil i petit com era, va ser una gran esperança per a la gent senzilla, victimitzada. Va saber reaprendre i malgrat la seva importància mai va voler ser el centre, sinó part del col·lectiu.
I per això el van perseguir...
El poder civil i militar el va veure com una person perillosa, però ell sempre va continuar defensant la tesi que calia ser missioner sense por i sense violència. Amb la seva manera de viure tan humil, desmuntava els que tenia en contra. Va viure una escena en què els militars es van presentar armats a la seu episcopal, i van quedar parats en veure que es tractava d’una construcció molt petita, molt simple. La millor síntesi del llegat de Pere i del seu impacte es pot veure en el documental O anel de tucum [es pot trobar a YouTube]. Pere va ser el responsable del canvi de consciència de tota una generació de joves. A casa seva cada dia hi havia visites, de gent de la regió i de fora, que volien veure la seva manera de ser.
Imagino que el seu carisma venia de fer realment allò que predicava.
Efectivament, era una persona d’extrema coherència. Va crear molts problemes al Vaticà, va fer una encarnació de la fe, una actualització de Jesús, una proposta nova d’Església senzilla, de la base, sostinguda en l’amistat. M’atreveixo a dir que Pere va ser l’antecessor del papa Francesc en la defensa de l’amistat social. El precursor de l’encíclica Fratelli tutti, que en el capítol cinc diu que la millor manera de ser solidari és la política, des de la fe. Per al món, la visió del papa ha estat una novetat, però a l’Amèrica Llatina tenim gent com Hélder Câmara, Leonardo Boff, Paolo Evaristo, Ivone Gebara... tots ells exponents de la teologia de l’alliberament.
Un corrent mal vist per la jerarquia.
L’estructura de l’Església de l’Amèrica Llatina no ha permès que aquest fos un projecte gran. Però, en canvi, des de Roma, el papa va poder fer aquesta encíclica, que sincerament crec que és la collita del que Pere va plantar als anys setanta, vuitanta i noranta, amb el seu propi exemple. Va ser mal comprès, però el van respectar. Les divisions dins de l’Església catòlica es produeixen en l’àmbit de la teoria, però a la pràctica no se’l podia criticar, realment vivia de manera coherent. Per això diem que és un gran exemple de decolonització. Parlava des de la base. I això és molt important perquè no es pot canviar de mentalitat des d’un despatx amb aire condicionat. Es fa convivint amb el patiment de la gent. Ell no va tenir mai cotxe, caminava, anava en autobús, en barca, a cavall... Arribava a la gent sense parlar, sense predicar, observant i escoltant. Així neix la seva teologia i la seva espiritualitat. Va aprendre a desaprendre.
Parlem de la situació al Brasil. Vostè dona suport a diferents col·lectius, entre ells el Moviment Sem Terra, que aplega els que defensen la reforma agrària i opten per ocupar terres.
Recentment hem ocupat uns terrenys on hi havia un negoci d’explotació sexual de nenes i de tràfic d’òrgans.La llei diu que totes les terres que on es va treball esclau o explotació infantil passen a l’estat. En aquest cas vèiem –perquè la finca està a menys de cinquanta quilòmetres de casa nostra– helicòpters que sortien en direcció a l’aeroport i ara sabem que portaven nenes per ser venudes a països del nord d’Europa. Vam ocupar les terres quan els propietaris van ser detinguts. El gran problema del Brasil és el que govern no té força per fer la reforma agrària. Perquè aquesta reforma no consisteix només en dividir les terres i repartir-les, cal fer polítiques públiques per garantir educació, salut, habitatge. Per això nosaltres, l’MST, fem una contribució al govern d’esquerra, gestionant aquestes terres.Hem de tenir en compte que Lula ha guanyat les eleccions, però el Brasil ha viscut per quatre anys el clima de terrorisme polític i social per part d’aquell de qui jo no dic el nom.
Bolsonaro
Per mi és el dimoni, per les meves creences no puc dir el seu nom.
Com va poder guanyar?
Per la fragilitat de l’esquerra, el desengany i el cansament. També per la desinformació. I encara hi ha un altre aspecte que no es té tan en compte aquí a Europa: el fenomen religiós d’extrema dreta. Les esglésies pentecostals evangèliques i les esglésies pentecostals catòliques, posant pentecostal entre cometes. No agrada que traiem aquest tema, però cal fer-ho. Són algunes esglésies que es basen en la teologia de la prosperitat. S’ha impulsat molt, des de seminaris, des de nomenaments de bisbes... per dismunir les comunitats de l’església de base. La decolonització vol donar suport a aquest tipus d’església popular, als moviments socials. Lula ha guanyat per poc, hi ha un joc de força molt complicat, si no hagués fet aliances amb el centre no hauria guanyat i haguéssim tingut dimoni per quatre anys més. El problema és que ara l’executiu no té la majoria legislativa. Cal negociar i cal fer concessions. Això és el que passa amb la refòrma agrària, que ha de fer front als grans terratinents. Recordem que el 54% del territori del Brasil està en mans d’un 1% de la població. I també amb la reforma urbana per crear habitatge públic, i que ha de fer front a les grans empreses immobiliàries.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia