Tren sense maquinista

En un futur no gaire llunyà, tots els cot­xes cir­cu­la­ran sense neces­si­tat de la con­ducció humana. Tal com evo­lu­ci­ona la tec­no­lo­gia, és molt arris­cat no afir­mar que en el sec­tor dels trens passi el mateix; de fet, al metro de Bar­ce­lona, a la moderníssima línia 9, això ja passa i fins ara no s'hi ha produït, ni està pre­vist que s'hi pro­du­eixi, cap situ­ació que posi en risc la segu­re­tat dels pas­sat­gers. Fins avui, l'única notícia nega­tiva que ha gene­rat la línia 9 gira a l'entorn de tot el que va pas­sar, o hau­ria pas­sat, abans que les tune­la­do­res comen­ces­sin a fora­dar les gale­ries per on a par­tir del 2009 cir­cu­len els com­bois sense con­duc­tor. Pre­ci­sa­ment, cinc mesos abans de la inau­gu­ració de la línia, va sor­tir a la llum el cas del Palau de la Música, que pri­mer es va conèixer com el cas Millet i que cada cop amb més clare­dat ha deri­vat en el cas que té per nom un llarg “el del finançament il·legal de CDC a través de diners apor­tats per la cons­truc­tora Fer­ro­vial a canvi d'adju­di­cació d'obra pública com la Ciu­tat de la Justícia de Bar­ce­lona o –i ja som al cap del car­rer– les obres de la línia 9 del metro.

Aquesta és la lògica delic­tiva dels fets, que durant la pri­mera set­mana de decla­ra­ci­ons en el judici del cas Palau ha anat que­dant cada cop més clara després que la decla­ració de Fèlix Millet, que va reconèixer la par­ti­ci­pació de la ins­ti­tució que ell diri­gia per faci­li­tar el trànsit de diners, hagi pro­vo­cat una con­fessió en cadena de diver­sos acu­sats que va cul­mi­nar ahir amb el reco­nei­xe­ment de culpa per part de petits empre­sa­ris que van expli­car que cobra­ven del Palau fei­nes que havien fet en cam­pa­nyes elec­to­rals de Con­vergència.

Apa­rent­ment, tot ple­gat està for­mant un tren que porta cap a l'estació final d'una con­demna en què CDC es veurà asse­nya­lada per pri­mer cop en un cas de finançament il·legal. Ara bé, tal com s'està desen­vo­lu­pant el judici, és molt pro­ba­ble que quan el tren arribi al final i el par­tit que diri­gia Artur Mas hagi de fer front a una res­pon­sa­bi­li­tat civil de poc més de sis mili­ons d'euros, es des­co­breixi ales­ho­res que aquest viatge a l'infern del retret judi­cial i la repulsa de l'opinió pública s'haurà fet sense maqui­nista.

Efec­ti­va­ment, un dels dub­tes que comen­cen a surar en l'espec­ta­cu­lar sala de vis­tes de l'audi­tori de la Ciu­tat de la Justícia de Bar­ce­lona és si el tri­bu­nal tindrà prou base pro­batòria per con­dem­nar els dos exdi­rec­tius de Fer­ro­vial acu­sats de for­mar part d'aquest entra­mat de finançament il·legal. Ahir, Pedro Bue­na­ven­tura i Juan Elízaga es van defen­sar amb con­vicció i difícil­ment es podrà demos­trar que ells van orde­nar pagar al Palau perquè, al seu torn, el Palau trans­ferís diners a Con­vergència. Ales­ho­res, la pre­gunta que aflora davant d'aquesta even­tu­a­li­tat és obli­gada: si no es con­dem­nen els empre­sa­ris de Fer­ro­vial, es pot con­dem­nar Con­vergència per haver rebut uns diners que no se sap qui va fer moure? El debat jurídic és com­plex, però la res­posta majo­ritària donada pels pro­fes­si­o­nals del dret con­sul­tats per aquest diari és afir­ma­tiva. I la solució a l'equació legal es troba en la teo­ria del tren que cir­cula sense maqui­nista.

Millet ho va dir molt clar: “Fer­ro­vial feia dona­ci­ons perquè els diners anes­sin a CDC a canvi d'obra pública.” La múlti­ple i abun­dant docu­men­tació inter­vin­guda al des­patx de l'expre­si­dent del Palau ho cor­ro­bora. Hi ha trànsit de diners d'un cos­tat a un altre, hi ha un tren que es mou i hi ha una estació intermèdia –el Palau– on els diners feien parada abans d'arri­bar al destí. Hi ha tren, però no hi ha maqui­nista.

Els fets pro­vats de la sentència poden reco­llir la rea­li­tat d'aquest trànsit il·legal de diners sense iden­ti­fi­car qui va ser el res­pon­sa­ble d'ordir la trama o, dit en ter­mes fer­ro­vi­a­ris, es pot dir que ha que­dat demos­trat que hi ha hagut viatge al país del finançament il·legal del par­tit reco­nei­xent que no s'ha tro­bat el res­pon­sa­ble de mun­tar el tren i dis­se­nyar l'iti­ne­rari.

El més lamen­ta­ble de tot ple­gat és que, quan el tren arribi al destí, en bai­xarà un sol pas­sat­ger, Daniel Osácar, con­vençut que el bit­llet que va com­prar no era per a aquest viatge. I Osácar, home lle­ial, no a una sigla, sinó a unes con­vic­ci­ons, i a una ide­o­lo­gia, no expli­carà mai qui li va ven­dre el pas­satge.