La seducció turca

A Tur­quia la història t'atrapa a cada passa. Situ­ada geogràfica­ment com a pas­sadís natu­ral entre Àsia i Europa, al llarg de la seva història són mol­tes les civi­lit­za­ci­ons i cul­tu­res que l'han anat con­for­mant (hit­ti­tes, fri­gis, grecs, romans, turcs seljúcides, oto­mans...) dei­xant com a petja un lle­gat patri­mo­nial ric i divers. Una penyora que ha esde­vin­gut amb el temps tot un festí per als amants de l'art i la cul­tura en gene­ral, així com un atrac­tiu difícil de superar que atrau turis­tes d'arreu del món.

Actu­al­ment, Tur­quia fa pas­ses de gegant per demo­cra­tit­zar-se i pel camí mos­tra con­tras­tos extra­or­di­na­ris. Un magnífic exem­ple el repre­senta Istan­bul, una ciu­tat moderna i orgu­llosa de les seves arrels que mani­festa aquesta ànsia de pros­pe­ri­tat i cos­mo­po­li­tisme. L'única ciu­tat del món cons­truïda entre dos con­ti­nents, com­pleix un a un tots els tòpics i esdevé, per si sola, motiu de viatge. Ina­bas­ta­ble per la seva extensió (alberga uns 12 mili­ons d'habi­tants), con­cen­tra el seu prin­ci­pal interès als vol­tants de les vores de l'estret del Bòsfor i la Banya d'Or. Aquí és on es fa més evi­dent aquest lli­gam entre Àsia i Occi­dent, entre l'est i l'oest, pas­sat i pre­sent; amb un para­digmàtic relleu urbà on caben tant mes­qui­tes i palaus fas­tu­o­sos com gra­ta­cels moderns. El visi­tant no només hi tro­barà història sinó que imme­di­a­ta­ment se sen­tirà seduït per la vida (i també el caos) que tras­pua la ciu­tat. I és que pels seus car­rers hi cir­cula una mul­ti­tud d'allò més hete­rogènia. Diuen que les ciu­tats s'assem­blen cada cop més; doncs Istan­bul és l'excepció. Tot hi és con­trast i fas­ci­nació: des de la mag­ni­ficència de Santa Sofia fins als mosaics fas­ci­nants de Sant Sal­va­dor de Chora; des del luxe del Palau Topkapi fins al llu­minós inte­rior de la Mes­quita Blava; des dels apa­ra­dors de moda de Beyo­glu i Istik­lal fins als tra­di­ci­o­nals i turístics del Gran Basar; des de les para­des ambu­lants de peix fins als res­tau­rants de luxe i clubs noc­turns com ara el 360 i el Reina.

Per tot això i més, segu­ra­ment, no resulta gens fàcil sos­treure's a aquesta seducció. Tan­ma­teix també val la pena viat­jar per visi­tar altres joies de Tur­quia. Una opció alter­na­tiva i com­ple­mentària per a tot aquell qui vol visi­tar la Capadòcia o la Costa Sud és Konya, una de les ciu­tats més anti­gues del país, situ­ada al seu cor. Molt més con­ser­va­dora amb els cos­tums i la religió, far­cida d'interes­sants madras­ses (Kara­tay i Ince Mina­re­lli), des­taca pel fet de ser el cen­tre de pere­gri­nació de molts musul­mans que hi van a veure el mau­so­leu de Mev­lana, místic que va fun­dar l'orde sufí cone­guda a Occi­dent pels Der­vi­xos Giròvacs. El mau­so­leu, un dels cen­tres més visi­tats del país, acull un museu amb manus­crits i objec­tes diver­sos rela­ci­o­nats amb el mis­ti­cisme d'aquesta secta, altra­ment famosa per la seva tolerància.

Al pro­mon­tori de la ciu­tat, on s'assen­tava l'antiga ciu­ta­de­lla, tro­bem la mes­quita d'Aladí. Per com­ple­tar la visita, és reco­ma­na­ble gau­dir del bon men­jar de la regió i rega­lar-se un bany turc en un dels molts ham­mam històrics, menys turístics (i més barats) que no pas a Istan­bul.

A l'extrem nord-est del Medi­ter­rani hi ha la capi­tal antiga dels seljúcides, Anti­o­quia (Antakya), ciu­tat que en l'època romana es va con­ver­tir en la ter­cera més extensa de l'imperi. Com atu­rada en el temps, mal­grat no tenir aque­lla esplen­dor que va mos­trar en època romana i bizan­tina, però sí amb un gran poder d'atracció, té un museu arqueològic on s'exhi­bei­xen una de les col·lec­ci­ons més com­ple­tes de mosaics del món, la majo­ria pro­ce­dents de les exca­va­ci­ons rea­lit­za­des al jaci­ment d'Antakya i als vol­tants de Daphne. De visita obli­gada també és l'església de Sant Pere, que està situ­ada en una antiga cova on es diu que els apòstols de Jesús van pre­di­car per pri­mera vegada, i on es va esta­blir el terme «cris­ti­a­nisme». Lloc evo­ca­dor, fins i tot per als no-cre­ients, la cova, que es visu­a­litza amb una façana cons­truïda pels tem­plers en l'època medi­e­val va ser decla­rada lloc sagrat pel Vaticà l'any 1983.